Paco Cascales (1955)

A la casa mai hi havia hagut joguines, cortinetes a les finestres, ni res que no fora necessari. No van poder permetre’s cap “frivolitat” fins que es va amortitzar la hipoteca. Tot s’havia subhastat quan van vindre al poble. Fins i tot la vaixella, la coberteria... L’escàs aixovar, i el bressol de la filla més petita. No van entrar, de miracle, als lots del subhastador: tres llits, dos taules, sis cadires, una còmoda, l’armari rober, un grapat de plats vells, gots, forquilles, culleres i poca cosa més. La casa va tenir l’entrada buida fins que ma mare comença el llarg festeig amb el pare; llavors compraren una tauleta i quatre butaquetes de vímet. Hi havia, a més, dos dormitoris, el menjador, un pou d’aigua fresqueta, la cuina, el pastador i una teulada, que donava al corral, on treballaven tot l’any, tant se val si feia fred o calor, vent o pluja. El corral era un altre món. El meu, tot per a mi. Hi havia algunes construccions: un galliner, la conillera, llavors sense cap conill per l’efecte de la greu malaltia vinguda d’Austràlia, convertida en bugaderia, traster i amagatall meravellós. Al fons, a mà esquerra darrere el galliner, estava l’escusat. Enmig de l’immens corral, l’única cosa acolorida d’una casa amerada de grisors: el jardí salvatge amb geranis, lliris, alfàbegues, crisantems, clavellines, rosers, violetes... I la preciosa diamella que s’havia enramat per la paret sud, des de l’ombrall fins al galliner i feia un sostre perfecte. Per acabar, l’esplèndid gesmiler qui, sense adonar-se va lliurar una llarga i flairosa guerra amb la diamela, i va esdevenir rei del jardí quan la iaia la va tallar perquè, va dir, “s’havia fet massa gran i feia molta ronya”. Ja no tornaríem a oldre la seua flaire, suau i intensa a la vegada, les caloroses tardes d’estiu, ni les llargues vesprades primaverals, o els capvespres fresquets de tardor.

Era una vesprada de començaments de primavera, quan encara no tenia tres anys ni anava a escola. Potser per això havia vingut enjorn amb la mama; ella i la iaia se’n van anar de seguida mentre la tia Clareta pedalejava amb velocitat per a moure ràpida la gran roda motriu de la màquina de cosir sabates. Jo vaig romandre al corral una hora, superada amb escreix, caçant papallones i buscant cucs d’entremig la terra mullada. Entretant la ràdio “telefunken” de la tia “cantava” la cançó: “Hay un bicho, chiquito, chiquito, tan chiquito que nunca lo vi… Hay que ver cómo pica ese bicho tan chiquito que nunca lo vi… Si es de noche, nos deja sin sueño; si es de día, nos hace sufrir. Y nosotros lo andamos buscando en enero, febrero, y abril. ¿Qué bichito será, qué bichito? ¿Qué bichito será, qué bichito? ¿No será ese bichito el amor? Unos dicen que no, otros dicen que sí. Si es así, que nos pique a los dos”. Ja era poqueta nit i la llum entrava esmorteïda al menjador on, assegut una bona estona, a males penes podia vore damunt la taula els fulls d’un llibre: Cinc setmanes en globus de Jules Verne, me l’havien donat quan encara no anava anant per tenir-me entretingut a ca la iaia Remei. Aquell llibre, préstec permanent del pare a les ties de quan festejava amb la mare, s’ha havia convertit en el segon exemplar de la casa junt un altre d’escolar. Imprés l’any 36, omplia la seua portada l’al·legoria de la República, era molt estimat per la tia i romania molt ben conservat. El llibre de Verne es trobava però, per l’efecte de les meues mans destructores, en un estat llastimós sense tapes i estripat. Així doncs, enfosquit, jo feia gargots amb una llapissera en una pàgina il·lustrada del malaurat llibre. Mai més he tornat a fer-li-hi això a cap altre. Quan de sobte la iaia va obrir la porta del carrer i li va dir cridant a la tia: “vine-te’n de seguida que ja ve, i la comadrona encara no ha arribat”, i va tancar. La tia va pegar un bot, es va treure el davantal i se’n va eixir corrent alhora que em deia excitada: “et quedes d’amo, però no has d’obrir-li la porta a ningú, no tingues por ni patisques d’estar-te tot sol perquè estem ací al costat i vindrem prompte”. Em vaig quedar sorprés i intrigat amb la llapissera a la mà, sense menejar-me, veient com la llum minvava. De la casa veïna, pareixia vindre soroll i vaig sortir al corral, però no s’escoltava res de res per molt que obria les orelles; fins que vaig sentir cridar ma mare: “Teresica vine i porta’t l’aigua calenta, ja està eixint”, i jo també vaig eixir al carrer per anar a ca Tonica l’amiga de la mare. A tot això vaig vore arribar muntat en bicicleta i vestit de bomber amb botes d’aigua i casc a Monolo l’home de Tonica, qui va tirar la bicicleta i va entrar a correcuita seguit per mi. En vore’l sa cunyada Teresica li va dir: “ha sigut una xiqueta, entra, estan bé les dos”. Havia nascut la que seria amiga meua i fillola de la tia Clareta, “Antoñita la bombera”.

M’havia quedat a l’entrada sense moure’m ni entendre el que passava. Algú avisà la mare, qui va aparéixer per dir-me: “tu què fas aquí, ves-te’n, ja t’apanyaré”. Vaig girar cua per amagar-me a la conillera. Pel ponent del corral “Gostino el Ferro”, nebot de la iaia, cantava a sa casa: “A ta mare l’han vist en el barranc de L’aljub amb les cames al aire i ensenyant l’apaput. Ensenyant l’apaput, ensenyant l’apaput, a ta mare l’han vist en el barranc de L’aljub”. La tia Remediets va vindre aleshores de la fàbrica on treballava, i vaig eixir de l’amagatall per a contar-li que s’havia cremat alguna cosa a ca Tonica i li va fer molta gràcia, fins i tot, va fer una forta rialla; la qual cosa em va deixar desquallat, desquadrat, desgavellat i un cabàs de coses acabades amb at. Llavors, de la ràdio de la tia Tomata va venir el so d’una cançó de la Piquer: “A la lima y el limón tu no tienes quien te quiera, a la lima y el limón te vas a quedar soltera. Solterita se quedo, solterita se quedo. A la lima y el limón...”. Uns mesos després van fer la festa del bateig la vesprada d’un diumenge. Sense cap dubte, si haguera sigut per son pare, no hi haguera hagut: Manolo, molt jovenet, fou un dels primers voluntaris del batalló d’Elx. Recorde molt bé aquella festa i la nena amb els cabells arrissats i rossos, però el que em va quedar gravat per sempre va ser vore Ramon el palmerer, l’home de Teresica, amb una bona borratxera. No tenien fills i va començar a fer-me pessigolles a les galtes... I volia portar-me a viure amb ells a l’hort. No sabia com treure-me’l de sobre, quan La tia Clareta, que estava a l’aguait, em va rescatar d’ell. El borratxo, llavors, va tractar de besar-la, i va rebre una bufetada tronadora.