Joaquím Serrano Jaén: Una convivéncia truncada. Els moriscos al senyoriu d´Elx (1471-1609)

Una convivència truncada. Els moriscos al senyoriu d’Elx (1471-1609)

Publicacions de la Universitat d´Alacant. 

Joaquim Serrano i Jaén

20 de maig de 2020 

Una convivència truncada. Els moriscos al senyoriu d’Elx (1471-1609)

La problemàtica que envolta els moriscos s’enfoca sovint a partir d’un dels seus efectes, la gran deportació de 1609, i des d’ací hom recorre a les seues causes immediates per a explicar-la. Es pot crear, així, una mena de circuit que en dificulta la comprensió. O, si més no, el seu plantejament dins els seus propis termes de comprensió i significat. Però si en «prescindim» i estudiem les comunitats morisques dins un àmbit temporal llarg, i la considerem en els seus paràmetres bàsics (economia, cultura, etc.), arribarem a la conclusió que la deportació fou una decisió política. Una més, però no l’única. Per tant, seria una excessiva simplificació analitzar la comunitat morisca pel seu final, sense ponderar-ne totes les característiques.

El títol del llibre –resultat d’una coedició feta entre la Universitat d’Alacant i l’editorial Afers l’any 2019– és indicatiu de l’interés de l’autor per destacar les relacions que mantingueren dues comunitats culturals, la dels moriscos i la dels cristians, entre bona part del segle XVI i els primers anys del XVII a la vall i planes del sud del Vinalopó, i molt particularment en un moment específic: entre 1526 i 1609. Un territori que no estava aïllat, sinó que, alhora, mantenia contínues i intenses relacions amb la resta de les poblacions de la contrada i amb el cap i casal.

Els moriscos i els cristians hi constituïen dues nombroses col·lectivitats organitzades, grups humans culturalment definits, que saberen i volgueren conviure sense especials conflictes. Decidiren transformar els contactes en estímuls per a adreçar una coexistència resolta de manera positiva fins a crear i mantenir pols destacables de prosperitats i avinences. La vespra de l’exili de 1609 no eren una minoria marginal, almenys a les terres del Vinalopó. Ni pel nombre –ja que representaven un terç de la població total d’Elx, prop de 2.000 persones, i a Asp i a Crevillent arribaven quasi al cent per cent–, ni per les activitats econòmiques que practicaven, tant d’agràries com de mercantils o industrials.

Per a argumentar la hipòtesi central del treball, hom ha hagut de descriure els vessants bàsics de la vida d’ambdues, en particular de les morisques (principalment la del Raval d’Elx, però també la de la vila de Crevillent i la d’Asp, que formava part de la senyoria dels Cárdenas). Com s’afirma en la introducció,un d’aquests arguments és que, per damunt de les dissemblances, els moriscos i els cristians del senyoriu compartien massa coses per a sentir-se distints en els entramats de la vida quotidiana, a pesar de les manifestes diferències culturals. De tal manera que el que els cristians de natura podien retraure als «nouconvertits» (així eren anomenats des que foren batejats), aquests podien retraure-ho als cristians.

Per al desenvolupament dels continguts, el llibre fa servir una cronologia àmplia, per distingir èpoques i definir contextos diferents de significat. Perquè no és el mateix el musulmà o sarraí medieval que mantenia externament la seua pròpia religió, que el morisc de 1526 (obligat a batejar-se per l’emperador Carles I i, en conseqüència, a complir les prescripcions formals cristianes), que el morisc que serà expulsat el 1609, huitanta anys després. Són tres generacions, encara que el llibre se centra de manera particular a les dues últimes, per detectar les característiques primordials dels nouconvertits i analitzar l’evolució del tracte i relació que mantingueren tot plegades.

El nucli temporal del llibre abasta els anys de formació i consolidació del senyoriu modern dels Cárdenas. Un senyoriu que es reforça després de la guerra de la Germania (1519-1523) per la conseqüència destacada de l’esmentat bateig, inici del problema morisc. Tot això implica saber, per a comprendre-ho bé, qui eren uns i altres, els moriscos, però també els cristians: quants eren, on habitaven, de què i com vivien. També, com s’organitzaven políticament, quins impostos pagaven i qui els rebia, etc. Al capdavall, l’horitzó vital, polític i social de totes aquestes persones que trepitjaren les terres que ara ocupem. Les respostes a les preguntes han estat exposades en els sis capítols que conformen el treball.

Fruit d’una llarga recerca, el treball ara editat s’ha elaborat bàsicament amb la consulta de les actes notarials custodiades en arxius històrics, documents que permeten una descripció dels comportaments individuals amb immediatesa, amb les precaucions adients. Creuats amb altres fonts primàries, són una bona eina per a la investigació històrica, ja que –tot suportant bé aquelles preguntes del qui i com– ajuden a fixar amb precisió els components humans d’aquestes comunitats.

Amb un tractament metodològic que l’aproxima a l’anomenada historiogràficament «microhistòria», l’autor destaca les explicacions amb semblances, sovint petits trets, que ens endinsen en el món social que descobreixen les fonts: un entramat d’agricultors, ramaders, comerciants, consellers, esclaus, saboners, almasserers, vídues, germanes, mares: un microcosmos vital que li ha permés mantenir la línia argumental que uneix les diferents peces dels apartats i seccions de la investigació. Són els Joan Zom, Francesc Bensuar, Pere Xarquí, Àngela Porruig, Lleonor Ambaxira, Joan Luna Calanduda, Andreu Bonmatí, Berenguer Alvado, Jaume Almenara, Joanot Llorqua. Homes i dones que visqueren fa més de quatre-cents anys a les terres del Baix Vinalopó. Xicotetes històries que han pogut ser dibuixades a través de dades atrapades per la dotzena de notaris que treballaven a la contrada durant tots aquests llargs anys.

L’estudi s’organitza en diferents capítols, tot i que permeten una lectura independent, segons l’interés de qui s’hi acoste. El primer («El testament de Francesc Bensuar») és un guió dels continguts exposats en la resta. Els dos següents («El marc polític de la convivència: el senyoriu dels Cárdenas», «Les bases de la supervivència i la prosperitat. Propietat, producció i mercat») plantegen les bases polítiques i econòmiques de les comunitats morisques. El quart («La comunitat de moriscos del raval de Sant Joan»), ens descriu algunes de les característiques culturals trobades. El cinqué («La força de les creences i la seua persecució») explica els obstacles ideològics i polítics de la convivència. I l’últim («La desfeta de les comunitats morisques...») aporta una àmplia síntesi del procés de deportació de les comunitats, des de l’eixida del marquesat fins a l’arribada al Magrib.

Tanmateix, l’autor insisteix que la convivència entre comunitats diferents no vol dir sempre interactuar uns amb altres: els moriscos i cristians no estaven tot el dia, i jornada rere jornada, en contacte. Vol dir també treballar en pau, organitzar la vida social de manera autònoma: poder contraure noces, celebrar dols, festes, o gestionar problemes davant les institucions, sense especials entrebancs. Abans, com ara, les persones tenien identitats múltiples, perquè no hi ha identitats úniques. I els cristians i moriscos de fa quatre-cents anys també en tenien, i això els permetia establir els referits lligams de convivència intercultural. Aïllar-ne una i contradir-la respecte d’altres, la religiosa per exemple, posaria els basaments de les exclusions que s’analitzen al llibre, que acaba amb el relat permenoritzat de la deportació.

Les conclusions són clares: malgrat les dificultats, els conflictes, les limitacions de tota mena i les pressions (del rei, dels eclesiàstics, dels consells), cristians i moriscos pogueren conviure durant aquesta llarga etapa sense grans problemes. La seua lectura facilita dissipar els prejudicis que recauen sobre els moriscos; idees prèvies, ben lligades a un embolcall d’imatges que els representen com a musulmans fanàtics que, sempre conspirant, volien atacar els pacífics cristians.

Amb l’objectiu de donar una estructura intel·ligible a tot el conjunt d’elements treballats, combina el sentit diacrònic, o d’evolució temporal de tota recerca històrica, amb un de sincrònic: els plans polític, social, econòmic i cultural en diferents moments del segle. La raó és que, per a entendre el morisc d’Elx, calia prendre una cronologia àmplia amb l’objectiu de contrastar la seua presència islàmica entre dues èpoques molt diferents i evitar, així, projectar sobre els moriscos trets específics ucrònics, fora de temps. I, d’aquesta manera, traçar diferents plans d’aproximació: les activitats de supervivència, (agricultura, artesania, comerç...), incloent-hi els nivells de vida material; la propietat, com l’aigua i la terra, i els paisatges agraris; l’administració local i senyorial, dins la qual ocuparà un lloc important la fiscalitat. Però també els llinatges, les famílies i els cercles de «sociabilitat»; sense oblidar-nos de la Inquisició.

De l’estudi del tema morisc s’aprén molt. És clar que, si volem aprendre del passat, cal tenir presents els valors de la nostra societat. No únicament per a poder interpretar amb objectivitat les dades que ens forneixen els documents, sovint un difícil equilibri entre el distanciament de qui investiga i l’anàlisi acurada de fonts primàries. També, per no atribuir o demanar als seus protagonistes comportaments que no formaven part del seu ventall de possibilitats, perquè els seus fonaments ètics responien o es desplegaven en xarxes de legitimitat diferent. No eren robots, sinó subjectes morals i socials amb llindars d’experiències diferents. Aquest llibre, doncs, és un intent d’aproximar-nos a aquest intricat univers antic per a indagar quin tipus de societat hem bastit, quines herències hem rebutjat i quines assumit.