Gaspar Jaén i Urbàn: Gertrudis i Teresa Urban Valero (1930)

Dues germanetes. Gaspar Jaén i Urbán, Información 19-I-2026

"Les dues xiquetes de la fotografia són, a l’esquerra, Gertrudis Urban Valero (1926-2018), ma mare, i, a la dreta, Teresa Urban Valero (1921-2018), ma tia Teresita. La foto es feu a l’estudi dels fotògrafs Eduardo i Antonio Gonzálvez, pare i fill, al carrer dels Solars d’Elx. N’hem sabut l’autoria per l’attrezzo que s’hi veu i que apareix a d’altres fotografies signades pels Gonzálvez: les fustes de l’entarimat, summament desgastades, perpendiculars a la càmera; la butaqueta pseudo-rústica sobre el qual es troba dempeus Gertrudis; la cistelleta amb flors (devien ser de tela) que porta Teresa a la mà dreta; el teló del fons, amb uns arcs gòtics esvaïts que es repeteixen en altres fotografies.

Aquesta foto ens ha arribat sense paspartú (on solia haver-hi impresos el nom i el domicili del fotògraf) i no sabem tampoc si en tingué i li fou arrencat (no n’hem vist el revers). Tampoc no hi ha signatura de l’autor que, en ocasions, s’incloïa en un cantó de la mateixa foto amb un segell sec o es dibuixava en el negatiu de la mateixa imatge o s’estampava amb un segell de cautxú; en aquest darrer cas, els retratats podien esborrar la marca amb una certa facilitat, com m’han explicat els col·leccionistes J. Guilabert i J. Solá.

No sabem la data exacta, però la foto es degué prendre cap al 1930, quan la mare tenia quatre anyets i la tia, nou; cap de les dues se’n recordava amb exactitud; la mama deia que ella devia ser "ben xequica", ja que recordava vivament com el fotògraf insistia que devien mirar fixament l’objectiu de la càmera perquè d’allí eixiria "un pardalet". I amb aquella careta innocent i ingènua, la mare ens mira encara, i també la tia, quasi cent anys després; totes dues amb el posat seriós dels retratats d’aquella època, sense somriure, obligats a una immobilitat total per la llarga exposició a la llum de la placa, tot evitant que la presa resultàs perniciosament moguda o desenfocada.

No sabem tampoc les circumstàncies que motivaren la iaia Pepica, estalviadora de mena com era (la intervenció del iaio Juan degué ser de simple consentiment), a portar les dues filles al poble i fer-los "un retrat". Aleshores la petita burgesia agrària es retratava poques vegades i sempre amb motius de pes, com ara casar-se o prometre’s, anar-se’n a la mili (o a la guerra) o, ja amb Franco, fer la comunió. El fet és que degueren venir al poble pare, mare i filles, probablement amb el carro i la mula, amb els "bolsets" i els vestits de mudar ben embolicats en un mocador de fardell per a no fer-los malbé i poder-se abillar i pentinar a cal fotògraf. De l’hort d’en Joan, on vivien, al poble, no hi ha una distància excessiva, però no degueren fer el trajecte a peu ni tampoc amb bicicleta, sobretot amb una criatura de tan pocs anys.

Tampoc sabem si els iaios tenien ja la casa del barri de la Tripa (bastit als anys de 1920 sobre un hort de palmeres talat infamement pel propietari per a fer cases destinades a obrers i camperols), una casa que tenia, al fons del corral, una quadra per als animals de tir. O si, encara sense la casa del poble, van deixar el carro en un dels paradors que abundaren a Elx fins a la meitat del segle XX (jo encara vaig conèixer de menut el parador de l’hort de Borreguet, en el Filet de Fora). No ho sabem. Són coses que es perden irremissiblement amb el temps que passa i que, si no queden registrades, ens són tan difícils de reconstruir, malgrat la proximitat temporal, com les civilitzacions antigues desaparegudes. I sí, sí, per això escric, per provar de mantenir un poc del món que vivim i que se’ns en va veloçment, una memòria viva condemnada a l’oblit. I sí, sí, per això defense la ciutat contra les destruccions evitables, que són una forma de mort.

La mama, amb el seu sentimentalisme i amor extremats ens cantava una cançoneta -dramàtica, com tantes contalles per a xiquets de caràcter culte o popular: de Barbablava a la Caputxeta Vermella- que deia: "Eren dos germanetes | que al riuet se’n van anar | i un home darrere de una (déiem de una, no d’una) sosa | en el sarró les va clavar; | (i l’home deia:) - ‘canta carranta, | que si no, te doy una cascarranta’, | (i les xiquetes cantaven:) - ‘eren dos germanetes | que al riuet se’n van anar’, etc." I amb aquell bucle, en el qual les xiquetes captives cantaven la seua pròpia desgràcia, es podia seguir cantant fins a l’esgotament.

He pensat sovint en el significat d’aquella cançó, amb aquell home foraster, presentat amb una barreja de xenofòbia i por, amagat darrere d’un gran matoll silvestre (les salsolàcies feréstegues, una subespècie de les quals feu antigament la fortuna del Saladar i de molts pobres d’Elx i que ara envaeixen, poderoses, grandíssimes, els camps abandonats) homes que, com els engreixeros, capturaven xiquets "per a traure’ls la sang". He pensat sovint en com es podrien imaginar cap a 1930 aquell riuet de la cançó, que no podia ser la Rambla, sempre seca, ampla, sense aigua; un riuet que devia ser cristal·lí, amable i útil, com les séquies i els braçals que travessaven el camp abans de ser entubats, riallers, refrescants i alegres; com els partidorets de la carretera de la Marina -Alàdia, Sinoga, Palombar, Avall- fins on s’apropaven la mama i la tia com una gran excursió. En ocasions, la mama canviava la tercera persona del plural per la primera: "Érem dos germanetes | que al riuet mo’n vam anar..." I la tristesa per aquelles dues criatures raptades per un home i ficades dins d’un sac, augmentava perquè s’imaginava que eren elles dues, la tia i ella, les dues germanetes que havien patit una desgràcia tan gran. I jo, ben tapadet, arrupit en el meu llit de cos i mig, plorava silenciosament en solidaritat amb les xiquetes robades i pregava a la Maredéu que fossem deslliurats de tanta pena.

I la tia i la mama es feren grans ("les dos fadrines de l’hort d’en Joan") i arribà la guerra, i s’endugueren al front el tio Frasquito i el tio Pepico que, per fortuna, tornaren sans i estalvis. Els iaios compliren la promesa d’anar a Orito amb tota la família a festejar Sant Pasqual Bailon, protector dels habitants de l’hort. Teresa i Gertrudis tingueren descendència i seguiren volent-se tota la vida amb un amor fraternal i còmplice. I totes dues van morir el gener del 2018, amb diferència de dies. La mare, unida amb un aparell de respiració durant tres anys, havia oblidat fins i tot el nom de sa filla, que la cuidava nit i dia, i per a cridar-la gastava el nom de sa germana: "Teresita, Teresita, vine", desfeta per la pena comprovava el seu error, però fins al darrer sospir mantingué el costum primigeni de buscar la protecció de la germana gran, un costum iniciat en la cambra on dormien de la casa de l’hort d’en Joan, encara sense llum elèctrica. I potser alguna cosa del que ara conte hi havia ja en la fotografia que cap al 1930 es feren les dues germanetes a Fotos Gonzálvez, del carrer dels Solars d’Elx".