El joven Paco Cascales Vicente

Sense adonar-nos-en, el poble havia duplicat la seua població i es va fer gran amb nosaltres. De la nit al dia sorgiren nous barris pertot arreu, barrejant-se habitatges, tallers i fàbriques que de seguida omplien famílies senceres vingudes d’ací i d’allà: Horta baixa del Segura, murcianes, manxegues, extremenyes, andaluses.... Elx creixia pel sud i ponent del Pla: a les voreres del camí del cementeri i la carretera de Crevillent, on es plantaven els grans circs, fins més avall del canal de Regs de Llevant, i s’engolia al seu pas les finques del Llissó, Canales i els Ametlers; per llevant: més enllà del Trust, cap Altabix, la “Plaçuela”, el camp de l’Elx CF, la Ciutat Jardí i, a tall d’exemple, el barri de “San Anton”; per últim, a ponent... Carrús: a tot l’exterior de l’arc que dibuixava la via del tren des del cementeri fins a la rambla. Al seu ponent les velles fites: l’algepsar de Roman, la Borrera, la fàbrica del Cartró, la finca El Toscar, l’antic “Tir de Pitxó”..., obriren pas a unes de noves: els grups del Toscar, l’Assumpció i la Caixa d’Estalvis..., a llevant un immens espai anodí, amb carrers i més carrers sense arbres ni places, s’estenia des de Sant Crispí, la Ceràmica i el camí dels Magros, fins la Rata, la Rambla, el pont de Ferro i la Figuera Redona... "A la Figuera Redona m’he deixat les espardenyes, mare no s’ho diga al pare que jo tornaré per elles... Un canariet una moneta, d’eixos que van en bicicleta. Ploreu xiquets que canariets tindreu!..."

Abans però, a meitat dels anys 50, més enllà del barranquet i “les cases dels mestres” al carrer de la Reina Victòria, on s’acabava el poble, molt a prop del pas a nivell que travessàvem per anar a la faeneta del iaio Quito, enmig d’un descampat hi havia un gran corral de ramat. En aquell lloc, ja convertit en carrers amb noms de “Caidos por Dios y por España”, estava ubicada Gràfiques Miralles quan vaig començar a treballar la tardor de l’any 67; Hi havia dos parts completament diferenciades: una era la litografia, i l’altra el muntatge de caixes de cartró per a envasar espardenyes, calcer vulcanitzat i sabates. A la litografia treballaven 10 o 12 xics d’entre 15 i 20 anys; el mestre de taller i Domingo, el guillotiner, tenien uns 30 anys i estaven casats. A la part del muntatge i acabat de caixes eren 15 o 16 xiques d’entre 14 i 18 anys; l’encarregada, Rosario, en tenia 27 i era fadrina, allí també treballaven els repartidors dels moto carros i 5 o 6 xiquets i xiquetes de 12 o 13 anys; els xiquets “tapaven caixes” asseguts a terra, des d’on s’extasiaven veient les cuixes de les xiques i abusaven de l’escusat. A més de la joventut, la meitat de la plantilla estava emparentada: 4 o 5 parelles i 2 trios de germans i germanes. pocs parlaven valencià, eren forasters i quasi tots vivien a Carrús. Només hi havia sis excepcions i tres eren familiars d’algun soci de la empresa: nascuts a Elx, parlaven valencià i vivien a la Vila, el Pla o el Raval. Les jornades de dilluns a divendres eren d’un mínim d’onze hores i, d’unes sis els dissabtes, de vegades també es treballava les vesprades i algun diumenge al matí. Quasi un terç de la plantilla s’hi havien “ennoviat”. Per a propiciar-ho tenien Domingo i Rosario. A ells acudien xiques i xics per fer-los saber qui els agrada i ells feien la resta. Pel que em vaig assabentar després, això no s’ho havien inventat, ni molt menys, a la litografia de Miralles, ni tampoc hi havia aparegut llavors. El petit univers de Gràfiques Miralles reflectia fidelment la realitat de les fàbriques d’Elx. Sí que era veritat però que l’excés d’hores treballades als anys seixanta afavorí i aprofundí el fenomen: els centres de treball eren els llocs on és produïa el major nombre d’emparellaments entre la joventut treballadora, sinó per una altra raó, pel fet de la proximitat i la manca de temps d’esbargiment per conéixer-se en altres llocs. Jo, que venia però d’un món alié, al cap de poc de començar a treballar, vaig rebre una proposició que em feu adonar-me de sobte de la seriositat de l’assumpte. Funcionava a la perfecció i fórem pocs o poques els que ens lliuràrem dels paranys. En el meu cas els primers nou o deu mesos van ser prou tranquils pel fet de treballar mitja jornada. Tanmateix, tot va canviar, quan vaig deixar magisteri i em van donar d’alta: la tranquil·litat passà a convertir-se en un setge en tota regla..., i a la fàbrica la ràdio es fonia amb cançons apegaloses de Raphael. Aleshores però, jo em resquitava escoltant Raimon cantar l’Espriu: "Nosaltres sabíem d'un únic senyor i vèiem com esdevenia gos. Envilit pel ventre, per l'afalac al ventre, per la por, s'ajup sota el fuet amb foll oblit de la raó que té. Arnat, menjat de plagues, sense parar llepava l'aspra mà que l'ha fermat des de tant temps al fang."

Pot semblar increïble per als que no van viure l’època i les circumstàncies d’aquell lloc, però les relacions eren d’una tendresa i calidesa poc imaginables. Al capdavall, Domingo i Rosario ho van fer possible. Domingo, mig gitano i català, havia vingut a parar a Elx, i a la fàbrica quan es va casar embogit per una paia joveneta. Bo i sense malícia, vivia amb la sogra, el cunyat i 2 fills en un piset pel cine Palafox. Rosario, era la tercera dels 5 fills d’una vídua d’Almoradí. Molt pobres, quan faltà son pare se’n vingueren a Elx. Vivien pel cementeri, però ella treballava al Trust on, dissortadament, patí la greu malaltia del “semen”. Recuperada la salut, trobà feina a ca Miralles on treballava Pepe, son germanet de 10 anys. Alegre, simpàtica i més llesta que la fam, Rosario, 14 anys de festeig, no pugué casar-se fins als 30. El diumenge 15 de juny del 69 la fàbrica sencera, i mig poble, anàrem a Madrid a vore la final de copa Elx - Athletic de Bilbao. Visitàrem “la Dama” al museu del Prado. Pujàrem a la muntanya russa de la “Casa de Campo, veguérem al Bernabéu la final..., i a Domingo trasbalsat per la aflicció quan va descobrir al tren la traïció de la seua paia —hoy te quiero mas que ayer però menos que mañana—, i tot es desbaratà des de llavors... Lone Star cantaven: "Doy mi dirección al que brindo mi amistad más al saberla no me quieren visitar. Pero alguna vez, siempre por casualidad, he visto amigos con mujeres en el bar. Mi calle tiene un oscuro bar, húmedas paredes pero se que alguna vez cambiará mi suerte. Nanana nananá... "

A Rosario i Antonio. A Conxi i Luis. A Encarna i Jeroni. A Loli i Carlos. A Antonia I Diego. A Ross i Pepe. A Isabel i Ximo... A Daniel i Maria... I a totes i tots els companys de Gràfiques Miralles amb un record molt afectuós per a Domingo Infante, o la seua memòria.

Elx, diumenge, 16 de juny, 2019