"Descobriment d'Itàlia". Milà, Piazza Duomo (1969)

D'esquerra a dreta, Juan Martínez Leal; Pepe Jiménes Contreras, José Antonio López Cabanes, Jeroni Agulló Mas, José Francisco Cuenca Bañón, Gaspar Jaén i Urban,  Agustín Fuster Quiles y Gaspar Fuster Quiles.

Quan et porten camí del quiròfan per sofrir una intervenció quirúrgica (seriosa o lleugera) i el pànic t'ha

deixat sense forces, indemne i apocat; quan el dentista està treballant de valent en la teua boca; quan l'oto-
rino t'injecta pel nas la cortisona que ha d'eixir per l'orella per a desfer embussos de l'aparell auditiu; quan et

porten a urgències per una desgràcia o per una malura sobtada (a mi, una per l'accident de la creu de terme,
l'altra per símptomes d'infart); en aquestes ocasions crítiques de la teua vida, quan et trobes amb tota la teua
fragilitat humana al davant i familiars i amics s'han quedat a la sala d'espera de l'hospital, confiant amb
angoixa tenir aviat bones notícies teues; i tu no tens prou amb el consol que et dona el personal sanitari, per
més amable i ben intencionat que siga -que no sempre ho és, que no sempre pot ser-ho- i has de recórrer als
mecanismes de defensa que s'amaguen al teu cap, i ho intentes tot, encara que no res t'alleuja el patiment, un
dels recursos que jo he fet servir i que m'ha funcionat una mica ha estat el record dels meus dies a Itàlia,
freqüents, brillants, inoblidables. Dic Itàlia i dic Venècia. I no soles els records propis, sinó l'acontentament
d'imaginar que alguns joves descobreixen Itàlia en aquell moment, arriben a Venècia per primera vegada.
El nostre descobriment d'Itàlia es produí en el viatge prodigiós que hi férem l'agost del 1969 els
estudiants de sèptim curs de l'Institut Laboral d'Elx, quan hi anàrem amb autobús i visitàrem Milà, Venècia,
Florència, Assís, Roma i Pisa. Jo he estat afortunat, ja que aquell viatge ha tingut continuïtat al llarg de tota
la meua vida, i he tornat sovint a Itàlia, tant com a turista com pel meu treball d'arquitecte i professor
universitari, la qual cosa s'ha reflectit en els meus llibres d'assaig i de literatura. He trobat amics a Itàlia,
amics que ens han vingut a veure sovint a casa nostra, he visitat els pobles i les ciutats més significatius de la
península i de les illes majors -Sardenya i Sicília-, m'he emborratxat de música, art i arquitectura a museus,
esglésies, convents, teatres, places i carrers; he llegit milers de llibres sobre Itàlia; vaig aprendre a parlar
italià fluidament; i tot plegat culminà en els tres anys -apoteòsics- que vaig ser professor visitant al
Politècnic de Milà mentre acabava d'enllestir un llibre sobre arquitectures milaneses i barcelonines, i durant
els quals vaig tenir-hi casa a la capital llombarda, hi vaig viure la pandèmia del coronavirus, m'hi vaig deixar
el cor, vaig ser feliç.
La presència d'Itàlia als meus versos és copiosa: la Itàlia del centre i del nord, especialment -
Bolonya, Verona, Màntua, Vicenza, Roma-. Quan encara portava la càmera fotogràfica Asahi Pentax que els
pares em regalaren el 1972, hi feia milers de fotografies. Vaig viatjar en trens nocturns, vaig veure Bolonya,
Florència, Bèrgam i Milà sota nevades copioses, em vaig hostatjar en desenes d'hotels, residències, pensions
i cases d'amics i coneguts, vaig cercar els racons foscos de les ciutats. En un llibre deia que "sempre tindré

quelcom de les ciutats d'Itàlia dins meu -la gent que ompli els carrers, places de totes les hores, els colors de
les cases, el groc i el mangra, el roig- per a temps més roïns, per a combatre exilis, Déu sabrà per a què!".
Els darrers anys, a més de l'estada a Milà, aní sovint a la Toscana. Ja funcionaven els vols barats,
havia desaparegut l'odissea aquella dels anys setanta i vuitanta fent transbords a Barcelona, pujant el cotxe
en el vaixell fins a Gènova, agafant trens fins a Bolonya, i des d'Alacant o València en dues hores aterràvem
a l'aeroport bolonyès, des d'on amb autobús, en una horeta, s'arribava a Florència, que esdevingué el centre
dels meus darrers periples -cap a Pisa, Prato, Pistoia, Lucca, Siena, Arezzo: noms màgics que seguesc

escrivint commogut-. Una de les agitacions anímiques més fortes de la meua vida continuada i repetida-
se'm produïa quan l'autobús deixava l'autopista, entrava a les afores de Florència i en un revolt, sobtadament,

apareixia la cúpula del Duomo, l'extraordinari "cupulone" que bastí Brunelleschi per a Santa Maria dei Fiori,
inaugurat solemnement el 25 de març del 1436, un prodigi tècnic d'equilibri i proporció que quasi sis segles
després segueix despertant emocions incomptables. El cupulone m'advertia que arribava al destí mentre jo
ruminava que cap ciutat del món té tantes obres d'art canòniques per m2 com Florència i que, havent viscut
tres anys a Milà, podria pensar a passar-hi llargues temporades.
I sempre que veia el cupulone recordava aquella foto meua del 1969 amb el rerefons del Baptisteri i
el Duomo. Centenars de milers de turistes, estudiosos o desvagats deuen haver-se fet una foto al mateix lloc.
Però aquella és del viatge amb els companys de sèptim curs de l'Institut Laboral d'Elx. Encara que jo havia
viatjat molt per Espanya amb els pares als anys seixanta, cap de nosaltres no havia estat mai a l'estranger i
apreníem el ritual de traure'ns el passaport, canviar diners, oir idiomes desconeguts, comprar suvenirs, tastar
menjars estranys. Havíem treballat durament aquell curs del 1968-1969 per a traure diners i poder pagar-nos
el viatge. Férem balls, venguérem participacions de loteria, invertírem temps i estalvis, ens ajudaren pares i
professors. Crec que tots ho recordem com una aventura èpica plena d'il·lusió i curiositat. Amb tot, alguns
no pogueren venir perquè no podien costejar les despeses extra que havíem de pagar. Vam triar
d'acompanyants A. González, professor de literatura, que vingué amb la seua companya, la ballarina P.
Sánchez. I vet aquí que uns quants joves pobletans, capficats i seriosos, posem davant del Duomo de Milà
(encara amb la negror dels segles) i de Sant Joan del Laterà: Leal, el gafes, alt i desgavellat; Contreras,
guapo com sa mare; Cabanes, que ja tenia màquina de retratar pròpia; Jeroni, com tret d'un bancal del Camp
d'Elx; Cuenca, tan segur d'ell mateix malgrat ser tan poqueta cosa; jo, amb una camisa estampada, regal de
la mare; Agustín, futur fabricant de sabates; Gaspar, el ballenato, el primer -pobret- que ens deixà i a qui
estimava enllà de tota mesura; i encara, a l'altra fotografia, Gimenico, que se'l rifaven per a jugar al futbol, i
el Ñoño, ossut i bona persona, que esdevingué mestre.
Quan el 2024 passí uns dies a Florència tornant d'una trobada d'arquitectes a Siena, ja jubilat i ociós,
mentre esperava l'autobús de l'aeroport a la desolada Fortezza de Basso, vaig sentir damunt el pes i el
cansament dels anys, dels canvis tècnics, les dificultats creixents d'eixir de casa; vaig saber de nou que
envellir comporta saber renunciar a moltes coses; i vaig tenir la sensació que, després de cinquanta-cinc
anys, aquella era la darrera vegada que visitava Florència, Itàlia. Em vaig acomiadar del cupulone, ja en la
llunyania, i vaig saber de bell nou que estava condemnat a tornar sempre cap a la llum primera, "on vaig
aprendre els noms del món i el cel, del part dels animals, la bromera de l’aigua", on esperar sempre que no
ens devoren el cor les "àvides palmeres que beuen sang i ens esguarden".

Nota bene: els versos citats pertanyen al llibre
"Per a saber d'amor. Obra poètica" (Adia, Mallorca, 2025)
Gaspar Jaén i Urban

RESUM
En aquest article s'evoca de forma literaria el viatge que vam fer a Itàlia l'agost del 1969 els estudiants de
sèptim curs de l'Institut Laboral d'Elx. Aquell descobriment d'Itàlia tingué continuïtat en la vida, el treball i
l'escriptura de l'autor al llarg de més de cinquanta anys, fins novembre del 2024.