Urbán Mira, Diego

URBÁN MIRA, Diego (Elche, 19-X-1949 - 25-III-1974). Futbolista del Elche CF. Falleció a los 24 años por una enfermedad intestinal. Formado en el Elche OJE (1964-1966), Elche Juvenil (1967), Ilicitano (1968-1973. El 8 de octubre de 1973 firmó con el primer equipo y debutó en El Molinón en Primera División con el Elche CF. 

FUENTE: Información, 26 de marzo de 1974.

Urbán, jugador de l’Elx CF. Gaspar Jaén i Urbán, Información, 1-VII-2025

"Dieguito era cosí germà meu, el segon fill de la tia Maria i del tio Pepico, el germà de la mama. Ell i Juan José, son germà gran, són aquells dos xiquets de posat humil i avergonyit, amb els pantalonets curtets sostinguts per tirants, que es veuen a la foto que la família dels iaios Juan i Pepica ens férem a Orito el 1955. Dieguito era tres anys major que jo: havia nascut el 1949. I quan la mama decidí traure’m del col·legi de les Carmelites, on anava amb Tere, una xiqueta dels meus anys, filla d’Encarna la Murciana, que vivia al nostre carrer de Joaquín Santos, però on sembla que mai no em trobí a gust ja que plorava contínuament i d’on, fins i tot, ens escaparem tots dos, Tere i jo, amb quatre anyets, agafadets de la mà, a mitjan matí, per tornar a casa..., quan la mama decidí acabar amb aquell sofriment de pulmó em van apuntar a l’Acadèmia Lyceum, on anava Dieguito.

El tio Pepico i la mama es volien molt i com ells vivien al carrer del Matador, prop de nosaltres, jo jugava sovint amb Dieguito; el recorde amb estima, com un germà major que em portava a l’escola de la mà, protector, afectuós i tendre: un bon xic tota la vida, igual que sos pares, fins que es va morir als vint-i-quatre anys.

Des de que era menut la seua passió havia estat el futbol i com el tio Pepico els muntà als germans una fabriqueta de caixes de cartó i no estudiaren, Dieguito pogué fer-se futbolista: jugava els típics partidets de diumenge, però, entre tantíssims jugadors aficionats, destacava per l’entrega, la potència i l’habilitat corporal. Segons Santiago Gambín, ja amb el nom d’Urbán, fou fitxat, primer, per l’equip de l’O.J.E., després, per l’Elx Juvenil, després, pel Deportivo Ilicitano i en la temporada 1973-1974 aconseguí el somni de la seua vida: jugar en l’Elx de primera divisió, un desig compartit per tants futbolistes aficionats o professionals d’Elx. Gambín se n’ha fet ressò de l’efímer èxit d’Urbán vestint els colors blanc i verd: «En el Molinón de Gijón debuta Urbán marcando a Quini. Y quince días después juega en Balaídos frente al Celta. Es retirado, a mitad de partido, por cansancio. Algo extraño en un muchacho fuerte y de gran envergadura. Una cruel y rápida enfermedad puso fin a su vida y el fútbol blanquiverde lloraba su muerte».

Quan el veié Joaquín Serrano, el metge de l’Elx, sospità del mal i a Madrid li ho confirmaren: la bèstia innombrable havia entrat en aquell cos poderós i fort, havia fet cau en l’estómac, impedia l’entrada d’aliments i es nodria de la joventut del dissortat amfitrió; l’hoste maligne l’anà minant fins destruir-lo; no hi hagué remei: ni medicines, ni tractament químic, ni radiològic, ni intervenció quirúrgica possible. El monstre s’estengué veloçment menjant-se la força d’aquella joventut admirable: el diagnòstic arribava per Nadal i la fi, a l’inici de la primavera, el 25 de març del 1974.

A les hemeroteques es pot veure com fou de multitudinari el soterrar d’Urbán a l’església de Sant Joan, amb una emotiva crònica de Pepe Andreu i condols que arribaven de tota Espanya. Moria un heroi, un campió, un guerrer vençut. No caberen als cotxes funeraris tantes corones i tants ramells de flors. La mama, els tios i els cosins guardaren els retalls de diari. I Dieguito fou soterrat al nínxol del Cementeri Vell on dèsset anys abans, el 1957, havíem soterrat el iaio Juan.

La mama recordava amb pesar com, quan posaren la caixa noveta i preciosíssima dins del nínxol, els ossets del iaio, que ningú havia pensat en l’acte pietós de recollir-los en una tela blanca i neta, van haver de restar amuntonadets en un racó del fossat, fins que quan el 1984 morí el tio Pepico, que fou soterrat al mateix nínxol, els replegaren en un llançolet i, junt amb els ossets de Dieguito, reposaren dins la caixa del tio. I així, fins el 2020, quan el cosí José María anà a descansar allí també, amb el germà, el pare i l’avi. Si la mort del iaio el 1957 fou una tragèdia familiar, la mort de Dieguito el 1974 provocà en tot Elx, un allau de llàgrimes que no s’ha eixugat encara.

Al Bar Cantó, al barri de les Portes Encarnades, on vivien els tios Pepico i Maria, instal·laren un gran panell titulat «El Rincón de Urbán» on hi havia fotos del futbolista, de l’equip, dels partits d’aquella temporada fatídica, retalls de diari, notícies diverses. I aquell «racó», dolgut i emocionat, un homenatge a l’heroi del carrer, del barri, s’hi mantingué fins que els propietaris traspassaren el negoci. Representava l’homenatge de la ciutat a un fill futbolista mort en plena alegria, joventut i força, un protagonista de pura raça de l’activitat esportiva que alça al poble passions irrefrenables. Com «Il ragazzzo di via Gluck» de Celentano, era un de tants on tants es podien mirar: «Uno di noi, anche lui nato per caso in via Gluck, in una casa, fuori città».

Però la cosa anà a més. Quan el tio Pepico sabé la malaltia de Dieguito s’anà esmorteint i no tornà mai a la vida. Quan la mama el visitava se’l trobava assegut en un silló, sotjant tristament el carrer des de la finestra. El mal se l’emportà deu anys després, el 1984. I encara la tia Maria, abnegada i amorosa, que havia tingut cura del fill i del marit, havia emmalaltit en silenci i se n’anà quatre anys després, el 1988. I encara el 1997 el mal s’emportà Juan José, el germà major. I encara Iolanda, la filla de Juan José, el 2008, als 36 anys, deixant un xiquet de quatre anyets i una xiqueta de pocs mesos. I encara José Maria, el germà menor, fou arrabassat pel mal després d’un gran patiment, el 2020.

Quan la família i el veïnat pensem en aquest allau terrible de morts pel mal innombrable que ens devora, ens sobrevénen una pietat i un dolor immensos. Al llibre huité de l’Odissea, després del convit al palau d’Alcínous, l’aede canta la destrucció de Troia i observant les llàgrimes d’Ulisses, el rei li diu: «¿Perquè plores i et lamentes en oir entonar les desgràcies d’Ílion? Els immortals decidiren el destí d’aquells homes perquè les generacions venidores tinguen arguments per al cant». Valga el que valga, dedique aquest cant als que han sofert desgràcies com aquesta que cante. Potser els grecs antics tenien raó: els humans hem de patir grans dissorts perquè les cançons ens brollen del fons de l’ànima, perquè siguen certes, vertaderes, autèntiques"