Soler Selva, Vicent

SOLER SELVA, Vicent (Algorós, 4-X-1954). Licenciado en Ciencias Fisicas, especialista superior universitario en Informatica Educativa, Catedratico de Fisica y Quimica de Enseñanza Secundaria. Profesor del IES Sixto Marco hasta su jubilación. Ha publicado:

L´eclipsi total de sol de 1900 al Baix Vinalopó (2000)

Construïm la relativitat (2006)

Cel ras (2007)

Institut Nacional de Segona Ensenyança d´Elx (1931-1939) (2012)

Institut Laboral i Tècnic d´Elx (1955-1975), (2015)

Col.legi l´Asumció de Nostra Senyora d´Elx (1939-1963) (2016)

La Casa del Plor (2018)

Acadèmia Municipal de Dibuix i Pintura d´Elx (1919-1985), (2019)

Batxiller per accident

Vicent F. Soler Selva

A meitat del curs 1966/67, arribà un mestre nou, i jove, a l’escola rural d’Algorós, el meu col•legi de primera ensenyança. Don Antonio, el mestre gran, el que ens feia formar al pati i cantar cançons falangistes, mentre issava la bandera; el mestre que pegava estirons d’orella si la lectura que feia l’estudiant no era del seu gust o en la divisió, amb decimals, li havia ballat alguna xifra; el mestre a qui li faltava un dent, i, per no ensenyar el forat, reprimia el riure; el mestre que a l’aula sempre vestia una bata grisa, aquest mestre en fi a joc amb el règim de l’època, es jubilà. El nou, també de nom Antonio, ens deixà tan impactats quan es presentà que, aquells que el tinguérem mai no l’oblidarem. A més de la diferència d’edat ja referida, el primer tenia per costum arribar amb la família a l’inici de cada curs a galera; el jove es presentà cavalcant una moto, el tronar d’aquell vehicle sacsejà les consciències dels estudiants i les arnes de la nostra l’escola per a sempre. D’un dia per a l’altre, canvià el repertori de cançons i agranà els costums de milicia que havíem practicat fins aleshores. Prop d’aquest final de curs, don Antonio, el jove, suggerí els meus pares que podia fer el batxillerat. En aquells temps, que un etudiant d’escola rural continuara els estudis en un institut era poc freqüent –l’institut per a tothom estava encara per arribar–. Aquesta circumstància, l’aparició del mestre motorista, em portà, al maig de 1967, a examinar-me d’ingrés i primer lliure en l’Institut de l’Assumpció. A partir d’aleshores seria alumne oficial d’aquest centre.

He sigut un alumne que, des del punt de vista acadèmic, es podria considerar: del muntó, tot i que del muntó dels que havien d’aprovar totes les assignatures en la convocatoria de juny per a dedicar-se a treballar a l’estiu. Només recorde dos professors, un de ciències i un altre d’història, de cursos diferents, que em felicitaren a final de l’any; vull dir que, per a quasi tots, de segur vaig passar desapercebut. No vaig ser gens excepcional en els meus estudis de batxillerat, ni era alt ni baix. No vaig destacar com a esportista en els tornejos que s’organitzaren; encara més, m’alinearen en un equip de futbol que crearen, el sant Gabriel, però a la temporada següent ja no comptaren amb mi. Tampoc no vaig formar part de cap grup de teatre per a representar obres crítiques, revolucionàries. Fins i tot, vaig intentar fer-me novia i em donaren carabasses.

 Quant al professorat no conserve en el record cap impacte emotiu especial ni brillantor acadèmica que m’enlluernara. Això que conten altres, que els resultà defintiu el contacte amb les ensenyances de determinat professor/a a l’institut, a mi no m’ha ocorregut. Potser, en el meu cas aquesta influència es donà de forma més subtil, perquè va ser durant el batxillerat que vaig decidir fer determinats estudis universitaris i no altres. És ben cert que sentia a parlar de la professora P. i del professor E. com a excelents professionals, però mai no els vaig tenir. Com també m’arribava, somort, com el so de campanes d’un poble llunyà, que, dins del claustre, hi havia professorat còmplice del règim i d’altres crítics.

Mereix una menció especial la relació d’amistat que vaig travar amb un grup d’amics, i que assolí el clímax l’últim any. Aquesta és una marca contundent i duradora que conserve del meu pas per l’institut. En lloc de fabular el passat, apuntaré retalls de memòria. I, en aquest paquet de l’anecdotari, esmentaria les cartes enviades des de València pel germà de B., i que aquest ens llegia en el pati: parlaven contra Franco, i nosaltres seguíem amb ulls lascius les ratlles de la missiva, com qui, a la mateixa edat, fulleja d’amagat una revista pornogràfica. Encara veig les irrupcions a l’aula de la professora S. per a dir-nos que el nostre grup era el més dolent que mai no havia tingut l’institut –estàvem avisats que ho espetava a altres–. M., el professor de matemàtiques de segon que, després de manar copiar uns exercicis a la pissara, es lliurava, aprofitant el silenci de la classe, a llegir La Verdad. El de tercer curs, un altre, es proposà ensenyar-nos i ens ensenyà i entusiasmà. El professor de dibuix, J., era prou singular: entenia que la disciplina a l’aula es mantenia fent volar, de tan en tan, el borrador de la pissarra per sobre dels caps del alumnes. El professor de física i química de quart les classes del qual eren monòlegs des del silló estant i sense apartar la mirada de la finestra, com si nosaltres, els alumnes, no hi érem. Estic segur que hauria sigut excel•lent professional en altres activitats. Les gamberrades del company S. tenien tanta intensitat que ens deixaven astorats fins i tot a nosaltres, i feien perdre el seny al professor més pacient, don E. Va ser colpidor el quart curs, el nou edifici de l’institut ja funcionava des de feia un any, però, a mi, i per error administratiu, m’inclogueren en un grup on tots els companys eren repetidors. Aquest grup l’allotjaren a l’antic edifici del parc esportiu, com qui desterra uns condemnats. Aquest any, contràriament a les expectatives, va ser un dels millors cursos, pels companys –mai no he jugat més a futbol en acabar les classes–, ni he tingut, en conjunt, millors professors, vaig arribar a interessar-me fins i tot pel llatí, aquest impartit per F. El tracte que donava aquest professor a l’alumne era extraordinari. Vaig formar part del primer curs d’orientació univesitària. Hi tinguérem de professor a R., amb unes classes en què deixava tot ben deduït i lligat, a partir dels principis fonamentals; no obstant el recorde també gandul, avançàrem molt poc en el temari, reaccionari d’idees, molt gran i un fumador tan empedreit que deixava l’aula com si li hagueren calat foc al mobiliari; en les seues classes, els alumnes només podien aspirar a ser fumadors passius.

No m’interessava tot de totes les assignatures, però sí trobava algunes coses en la majoria d’elles que em capturaven l’atenció. En general entenia l’estudi com el deure que em corresponia a mi en aquell moment. I, a la casa, teníem assumit que la finalitat era per a «prosperar», és a dir, que el fill tinguera una professió millor que la del pare. Però, mentiria si diguera que compartia la preocupació que exhibia la professora de filosofia, E., en arribar al moll de l’os de l’apriorisme kantià; a mi, als quinze/setze anys, allò no em deia res. El professor de literatura, S., –la fesonomia del qual em semblava una còpia del dictador–, lloava les excel•lències del Libro del Buen Amor, i altres obres de la literatura clàssica castellana. Tampoc no hi arribava jo a l’èxtasi, però, mig encuriosit, vaig decidir sol•licitar en préstec un exemplar del llibre a la biblioteca de l’institut (les pàgins encara estaven unides). Vaig llegir unes quantes planes, no sé quantes, quan més llegia més ganes tenia de deixar-lo, no el vaig acabar. No m’interessà res dels que s’hi dia, ni com es deia. Desertava per lectures meues com Robinson Crusoe, ara però el delicte ha prescrit i no podran revisar la qualificació.

Mereix menció a banda el professorat que s’encarregava de la FEN, l’EF i la religió. De la primera només havíem de completar una llibreta amb textos i fotografies retallades de diaris, que parlaren de les virtuds del règim; altres menys innovadors t’obligaven a repetir com un lloro els quilòmetres de via estreta i via ampla de l’España imperial o recitar determinats articles del Fuero de los españoles, i coses així. En EF la meua promoció no tingué sort, potser no podíem tenir-ne, el professor donava classe ben vestit, encorbatat. Llançava un pilota des d’una distància prudent al grup d’alumne, i a esperar el final de la classe; ni tan sols practicàvem el tendido supino i tendido prono dels primers cursos. En religió hem experimentat més diversitat pedagògica, des del rector J., que exigia que recitàrem la vida i miracles de sants escollits per ell, a S., el rector «roig», que ens alliçonava contra el sistema. Sospite que en aquell moment jo no veia ni un borrall del que denunciava S. De segur li semblaria estar davant d’un grup de soques, perquè de vegades s’enfadava i això sí que ho veig clar en el record. Fa temps que li done la raó. El que interessa a l’adult no sempre, o quasi mai, interessa a l’adolescent, té tantes coses, el jove, per experimentar encara! És ben cert que, com deia Giner de los Rios, el mestre que sap plantar bé la llavor en el surc, més tard o d’hora... De tots els mestres s’aprén: d’uns el que s’ha de fer, d’altres el que no, per tant, gràcies per les lliçons.

HERNANDEZ, Paz y ORS, Miguel, eds. (2013), Instituto de la Asunción, 50 años, 50 miradas, IES La Asunción, págs. 308-312.

Avançar a pams, recular de sobte

Información, 19-I-2024

Edifici construït durant la II República per a les escoles dels xics i les xiques i les cases dels mestres de Torrellano Alt, arquitecte Santiago Pérez Aracil, el primer curs: 1936-37. / CORTESIA DE LA REGIDORIA D’EDUCACIÓ D’ELX

"Avancem tan lentament, que perdem la noció del canvi i oblidem com era d’aspre el punt de partida. Cada nova generació, almenys de l’entorn pròxim i de les últimes dècades, es troba la societat organitzada d’una determinada manera. Els ciutadans tenen, si més no sobre el paper, uns drets i uns deures. Partir d’ací no facilita ser-ne conscient quant ha costat assolir un dret concret, ara quotidià. És tan familiar, aquest privilegi, que sembla que hi era «de tota la vida». Posem per cas l’educació, el dret a l’educació, i gratuïta.

El segle XIX fou, quant al règim polític de cada moment, una muntanya russa, la major part del temps se’l passà en la part més fonda, la del vertigen. La primera llei de rang estatal, que parla d’ensenyança (en castellà) per a tothom és la Constitució de Cadis (1812), en l’article 366. Una llevantada, però, sobre la qual cavalca Ferran VII ho agrana tot, abans de quallar en els caps de la població. La llei (reguladora) de l’ensenyança de 1857, la primera: tres anys d’escola obligatòria, de 6 a 9 anys. No aconsegueix doblegar l’analfabetisme crònic. ¿Què podíem esperar d’una educació que no era gratuïta i amb un país sense mestres ni escoles? A principi del segle XX, la província d’Alacant, per exemple, té un 79% d’analfabets. La pitjor part se l’endú la zona rural, i ací: la dona. La creació d’escoles al camp i a llogarets va sempre per darrere. I, atenció, «crear» una escola, aleshores, consistia a habilitar un racó, en general no el més noble, d’una casa (costa imagina des del present). Mireu què diu el 1911 Fèlix Martí Alpera (1875-1946), després d’abocar-se a la porta de les escoles rurals d’Espanya i comparar amb alguns països d’Europa: «Es deprimente y desconsolador el cuadro que, salvando excepciones escasas, ofrece la enseñanza en las grandes ciudades; pero el de nuestras escuelas rurales es tristemente bochornoso» (Las escuelas rurales).

El Camp d’Elx, amb trenta partides rurals, des del segle XIX fins a 1917 només té escola en huit partides. A partir del curs 1917-18 tenen escola deu partides, és a dir, una tercera part. El curs 1931-32 hi ha escola a vint partides rurals. L’escola de xiquetes de l’Altet, de 1926, és el primer edifici públic, a més, construït per l’Ajuntament; tots els altres eren habitatges llogats. La II República, només el primer any, crea, al Camp d’Elx, deu escoles i es construïren tres edificis escolars, encara en peu (hem reclamat reiteradament la protecció, en particular de l’edifici de les Atzavares Baixes). Durant la segona dictadura del segle XX, no s’alça una escola de nova planta al camp fins al curs 1955-56. Els plans amplis de construcció d’edificis per a escoles al camp són de 1960, i el paquet més important de 1970. És al final d’aquesta dècada quan s’assoleix l’escola per a tots. Ara tothom té una plaça escolar i gratuïta; però, com veiem, això és de despús-ahir, i després de recórrer un llarg i pedregós camí. No obstant això, hauríem d’anar amb compte, els drets que no se saben valorar i defensar es poden perdre de la nit al dia, això també és un fet històric. L’afirmació «això no pot passar aquí» no se sosté de cap de les maneres; per quin motiu?, possiblement, perquè, com afirma el paleontòleg Eudald Carbonell, la nostra espècie és imbècil: sap identificar els problemes, té a les seues mans la solució, però no l’aplica.

Heus ací l’exemple de l’escola, que s’ajusta a aquest comportament. Diagnosi del problema (fa dos segles): la causa principal de l’endarreriment del país: l’analfabetisme; solució: extensió de l’escola a tota la població; s’aplica el correctiu: no. Encara més, quan està enfilada aquesta solució, el 1931, es produeix una interrupció sobtada uns anys després, i a esperar unes dècades més. Pensa en els drets humans, els drets laborals, els drets de la dona, etc. ¿Quant de temps (i esforç) ha calgut per a assolir-los? ¿Quant de temps cal per a activar una regressió? En qüestió de drets no res ha vingut per a quedar-se".