Sánchez Serna, Concepción

             La meua àvia materna  s'anomena Concepción Sánchez Serna. Naixia, un any després de la Guerra Civil Espanyola, el 16 de juliol de 1940 en la presó d'Alacant on la seua mare estava presa per raons polítiques. 

          Els seus pares s'anomenaven Juan Sánchez Guirao i Eladia Serna Berná i tenia una germana major anomenada Eladia. La seua infantesa transcorria en Callosa del Segura. A l'edat de cinc anys quedà òrfena en morir el seu pare d'una malaltia pulmonar. Es traslladà a viure juntament amb la seua mare i la seua germana a casa del seu avi, on també vivien els seus oncles i el seu cosí Miguel. No anà a l'escola i a l'edat de huit anys començà a treballar en el cànem. Treballava de "sol a sol" de dilluns a dissabte amb un salari precari i sense cap dret laboral. El seu cosí per ser xiquet sí que va anar a escola i fins i tot va estudiar una carrera. Després de treballar jugava a la corda, a les boles, als cromos, a les tabes, a les xapes (amb pedres), recordant que la relació amb els altres nens era molt bona i afectuosa. L'únic dia que tenia lliure era el diumenge.  

Recorda que al poble l'església tenia molt de poder i estava molt polititzada i, recorda les processons que feia el capellà pel carrer i com tots havien d'agenollar-se i llevar-se la gorra en senyal de respecte. D'aquesta època que coincidia amb la postguerra, recorda que passaven molta fam, ja que a penes tenien què menjar, recordant amb fàstic el pa de ségol que havia de menjar. 

A l'edat de catorze anys es traslladà a viure a Elx amb la seua mare i la seua germana. Va treballar en diferents fabriques de calçat sense contracte ni assegurament. En una d'aquestes fàbriques van exigir als treballadors que sabessen llegir i escriure, moment en què la seua mare va contractar un professor qui li donava classe a la nit després de treballar. Va estar fent classes uns cinc o sis mesos fins que el professor li va pegar per no saber una lliçó tirant-li del pèl i la seua mare el va tirar. Aquest mestre li va ensenyar un poquet de matemàtiques, llegir i escriure. 

A l'edat de quinze anys va conéixer a José Olivares Mateo, amb qui va començar a sortir com a amics a l'edat de 17 anys. Les seves eixides consistien en anar al cinema, pujar moto, anar a ballar al parc del Roserar, anar a la Glorieta, passejar pel carrer Ample (actual Corredissa), sempre amb companyia i mai sols, ja que estava mal vist anar sola amb el nuvi. Abans de José no va tenir un altre nuvi, se li va quedar gravada en la memòria la història d'una amiga seua del poble qui va tenir molts anys nuvi, aquest la va deixar per a marxar-se amb una altra i recordava com la gent la insultava i com al final no es va casar per haver tingut un nuvi, història que li va marcar bastant. 

Es va casar amb José a l'edat de vint-i-quatre anys. Un any després naixia la primera filla i posteriorment naixien dos fills i una filla més. Quan va nàixer la seua primera filla, va començar a treballar a casa, on realitzava tota mena de treballs relacionats amb el calçat, treballant sense contracte i cada dia de la setmana. Els diumenges anaven a la platja, al pantà i quan van inaugurar l'aeroport portava als seus fills a veure als avions enlairar i aterrar. No va tenir més oportunitats que treballar en el calçat, encara que li haguera agradat estudiar. 

Recorda amb por la mort del General Franco, ja que no sabia què passaria, encara que tenia esperança en què s'establiria la democràcia recordant amb molt de temor la vesprada - nit del cop d'estat del 23-F. Quan va votar per primera vegada ho va fer amb molta il·lusió i sempre ha votat. 

Amb el naixement dels seus nets és quan realment va gaudir i quan observarà les diferències entre la seua vida i la dels seus nets, pensant amb anhel com hagués estat la seua vida si haguera nascut ara, encara que hi ha una cosa que no canviaria per res del món i és que abans els joves gaudien més entre ells, tenien més comunicació, i els balls i els passejos eren més divertits que els d'ara encarar que es retiraven abans a casa, però gaudien de sortides els diumenges. 

Com anècdota cal dir que en l'any 2019 la meua àvia aconseguí el primer i únic diploma de la seua vida fent un curs de belenisme fet aquest que li va fer molt feliç. 

 
Autora: Conchi Martínez Olivares