Pena Pena, José

PENA Y PENA, José F. Pena y Pena naix a Ferrol el 1903, fill de José i María. Primer titula com a Mestre Nacional. Quan fa vint-i-tres anys, és nomenat provisionalment mestre propietari de la plaça de Santa Cristina-Lobeira (Ourense) (GM 9-7-1927). Estudia a la universitat de Santiago de Compostel·la. Es llicencia en Filosofia i Lletres, secció Història. Prompte l’aspiració és la d’ocupar una plaça, de la seua especialitat, en un institut de segona ensenyança. A final d’aquest any, és admés a participar en l’oposició en torn lliure a les càtedres de Geografia i Història de Lugo i Manresa i d’agregats de Vigo, Ferrol i Osuna, es presentaren cinquanta-set candidats (GM 15-12-1927). José Pena no aconseguí la plaça. Però, el Ministeri d’Instrucció Pública, presidit per Eduardo Callejo, aprova la creació dels Instituts Locals, en aquelles localitats, no capitals de província, que ho sol·liciten (GM 8-5-1928) –el batxillerat aleshores era de sis cursos, els tres primers completaven el Batxillerat Elemental i aquest és el que s’impartiria en un Institut Local–. Hi hagué més peticions de les que el Ministeri podia atendre, i, finalment, només se n’aprovaren dinou. La d’Elx queda exclosa, però sí que s’aprova la sol·licitud de Ribadeo (GM 31-08-1928). A continuació es fa una convocatòria per a ocupar les places de professor d’aquests centres (GM 4-9-1928), José Pena es presenta, i, després de superar les proves, ocupa la plaça Geografia i Història de Ribadeo (GM 14-10-1928). El 1931, torna a presentar-se a una oposició a càtedra de Geografia i Història, quatre places i cent nou opositors, no aprova. José Pena continua en l’institut local de Ribadeo (GM 21-1-1933). El Ministeri el nomena, després de superar els cursos de selecció, Encarregat de curs de Geografia i Història d’institut de segona ensenyança (GM 16-9-1933), exercirà a El Escorial, on està fins al 30 de setembre de 1935. José Pena apareix en la llista d’opositor a cinc places de Geografia i Història d’institut de segona ensenyança, que inclou la càtedra d’Elx (GM 23-10-1934). Finalment: «visto el expediente de las oposiciones a Cátedras de Geografía e Historia, de Institutos, en turno libre, y de conformidad con la propuesta formulada por el Tribunal que ha juzgado los ejercicios de las mismas...», el Ministeri el nomena catedràtic de Geografia i Història de l’Institut Nacional de Segona Ensenyança d’Elx (GM 10-3-1935). S’incorpora a principi del curs 1935-36. José Pena y Pena es trasllada, per ordre telegràfica del Ministeri d’Instrucció Pública, a l’institut Maragall de Barcelona el 25 d’octubre de 1937 (AHPA). En aquest institut està fins al setembre de 1938, quan va ser mobilitzada la seua quinta. «El 8 de marzo [de 1939] fue adscrito por el Rectorado de este Distrito [Barcelona] para desempeñar función docente en un Instituto de esta Ciudad [Barcelona]» (AGA), possiblement l’institut Verdaguer (no està confirmat). A principi de 1940, José Pena forma part del claustre de l’institut de Girona.

 Actes de claustre de l’Institut de Segona Ensenyança d’Elx. La primera acta en la qual està present José Pena és la del 30 de novembre de 1935; en l’acta del 12 de desembre del mateix any, es llig un ofici del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts on s’indica que José Pena és nomenat vicesecretari de l’Institut, aquest nomenament té associat el treball de bibliotecari del centre; en l’acta del 2 d’abril de 1936 es llig la sol·licitud de la FUE, que demana locals de l’institut per a establir-hi la Universitat Popular, el claustre ho aprova per majoria de vots i deixa en els professors Castaño Reguero i Pena y Pena el control que el claustre ha d’exercir sobre la futura universitat. En l’acta de 17 de febrer de 1937 José Pena és nomenat secretari del centre. L’última acta en la qual José Pena forma part del claustre és del 26 de març de 1937. En el llibre d’actes del claustre no hi ha cap altra cita a aquest professor de Geografia i Història. En les actes del claustre només hi ha referències a assumptes estrictament educatius, però cap de caràcter polític (LAC-AHPA).

El 15 de gener de 1940 es reuneix a Alacant la Comissió Depuradora C –una comissió per cada província s’encarrega, entre altres, del personal docent dels instituts i les Escoles Normals–, per a elaborar l’expedient de José Pena y Pena (AHPA). La comissió havia demanat informes a Elx a l’alcalde, el sacerdot de Santa Maria, el comandant de la Guardia Civil, el delegat provincial del SEU, el cap provincial de FET i de les JONS; a més, al director de l’institut Maragall de Barcelona, el rector de la Universitat d’aquesta ciutat i el cap de la Falange de Girona. Aquesta comissió, unes hores després d’iniciada la reunió, redacta el primer informe en el qual conclou, entre altres, que José Pena y Pena «es de gran indiferencia religiosa y marcada tendencia izquierdista» (AHPA). El qüestionari que havien de completar l’alcalde, el comandant i el sacerdot era el mateix. El d’aquest últim està quasi en blanc o indicant «lo ignoro», excepte quan apunta que José Pena no sentia missa els festius i «complia i estava en el treball quan li corresponia». L’alcalde i el comandant, a la pregunta: «¿Obtenía buenos resultados en la enseñanza?», contesten: «sí». Quant a la qüestió: «¿Ha actuado activamente en política de izquierdas?», l’alcalde respon: «aquí no» i el comandant: «siempre encubiertamente». El comandant dirà que José Pena no sentia missa els dies festius i l’alcalde que assistia «alguna vez para ver a las muchachas» (AGA). Res del que es declara en contra del professor no és cap broma aleshores; estan jugant-se el treball, i, en alguns casos, la pell.

El 26 de gener de 1940, José Pena rep els càrrecs i té deu dies per a presentar al·legacions. La reacció immediata –recordem que és un període de terror–, com hem comprovat en els expedients consultats, és buscar certificats que parlen de la bona conducta de l’acusat i afeblir tot allò que se li imputa. José Pena y Pena contacta amb un antic professor de la Universitat de Santiago, Ciriaco Pérez Bustamante, que li donà classe i certifica que «en ningún momento he podido observar en él nada que implique adhesión ni simpatía hacia los partidos de izquierda, considerándolo buen católico y persona de orden» (AGA); Manuel Rico Fraga, falangista i regidor de l’Ajuntament de Ferrol, el maig de 1940, declara que ha mantingut converses amb José Pena i ha pogut observar que «hablaba con entusiasmo del Glorioso Movimiento y de nuestro invicto CAUDILLO»; com que també se l’acusava d’haver participat en el front d’El Escorial, on «puso a disposición del ejército rojo un motocicleta» el primer any de la guerra, Ramón Azcárraga Lucena, propietari d’un taller de Madrid, declara que la motocicleta propietat de José Pena «Royal Enfield ha estado escondida en su garage des de julio de 1936 hasta mayo de 1939»; aporta també un certificat del «Cura-Ecónomo» de Santa María de Corbera de Llobregat, que diu que José Pena «es persona de buena conducta moral y religiosa y buen cristiano, cumpliendo siempre sus deberes de católico» (AGA); el maig de 1940, tretze professors de l’institut de Girona signen un document certificant que «José Pena y Pena ha observado durante su permanencia en este Centro buena conducta moral y profesional, cumpliendo puntualmente sus obligaciones con el mayor celo y diligencia» (AGA).

Però pesaran més els informes negatius, com ara el de la delegació local d’Elx d’informació i investigació de la FET i de les JONS: José Pena y Pena «tenía como especialidad, el obrar sin que pudiesen descubrir su personalidad. Gran propagandista rojo. Hacía campañas difamadoras en contra del Ejército Nacional y de sus Generales» (AGA); José Andreo García, catedràtic de Llengua Llatina de l’Institut d’Elx i col·lega de claustre de José Pena, informa a la comissió de depuració negativament d’aquest, dirà que havia exhibit «muchas manifestaciones de simpatía, devoción y entusiasta colaboración a la causa izquierdista, ofrece las de haber ido en vanguardia de una manifestación pública de izquierdas a raíz de las elecciones de febrero de 1936» (AGA); el director, Andrés Carrillo Martín, declara a la comissió depuradora que José Pena y Pena «en cuantos claustros asistía y en tantas ocasiones como se les ofrecieran fuera de los mismos, y relativas a la vida docente, se manifestó como un verdadero izquierdista, tipo marxista» (AGA). 

Prèviament a l’actuació de la comissió depuradora, José Pena, el 22 de febrer de 1939 ja havia emplenat el formulari d’una declaració jurada sobre la seua vida docent, civil i militar durant «la dominación roja», per a sol·licitar el reingrés com a catedràtic de Geografia i Història en el «Profesorado de la España Nacional» (AGA). En aquest escrit, de disset preguntes, en l’última se li demana que indique «la actuación que conozca de sus compañeros», dirà: «he conocido algunos muy rojos. Como Bnedicto Cea [Castrillo], Comisario del Instituto de Elche y Francisca de Urquía [García-Junco], de Literatura del mismo Instituto [...] En el Maragall de Barcelona eran rojos Gómez Vinuesa, el Comisario, Díaz Delgado, de Filosofía, Cluet, de Geografía, y Ortiz, de Dibujo. Izquierdistas, aunque sin actuación conocida, Pilar Sánchez  Sarto, Rafael González, Fernando González y Ortega» (AGA). De l’afiliació al sindicat FETE, de 1936 a 1938, diu a la comissió depuradors: «porque era forzoso pertenecer a algun sindicato». Quant a la mobilització que fan de la seua quinta, José Pena afirma que el 31 de desembre de 1938 el destinen a Calella, «al día siguiente de la entrada de las Tropas Nacionales en Barcelona [26 de gener de 1939], dispusieron la retira a Llagostera; entonces me escondí en una casa, en compañía del Suboficial de Complemento D. Joaquín Santaló, allí estuvimos los días 29, 30 y 31», el 8 de febrer es presentà en la «Auditoría de Guerra de Barcelona» (AGA).

El 26 de juny de 1940, la comissió depuradora d’Alacant eleva a la Direcció General d’Ensenyament Superior i Mitjà les diligències practicades i la proposta sobre el catedràtic de Geografia i Història (AGA). La Comissió Superior Dictaminadora d’Expedients de Depuració del Ministeri d’Educació Nacional proposa el 23 d’agost al ministre, i aquest dona la conformitat el 14 de novembre de 1940, el següent: «La suspensión de empleo y sueldo por un año, traslado forzoso fuera de la provincia con prohibición de solicitar cargos vacantes durante un período de cinco años e inhabilitación para el ejercicio de cargos directivos y de confianza en Instituciones Culturales y de Enseñanza» (AGA).

No hem citat tot l’informe de la comissió depuradora, no obstant això, considerem que allò que s’esmenta és suficient per a evidenciar el drama que visqueren molts professors i professores durant la postguerra. Cal tenir present que els revoltats estan jutjant les víctimes. En molts casos, la distància en el temps no ens fa més objectius en els judicis. La supervivència, en primer lloc, és l’impuls més natural i humana; els herois abunden en la narrativa, però en la vida real no. És temerari emetre un judici de declaracions fetes per un professor en un ambient de por i amenaces. També és cert que hi ha companys i companyes, com ara Francisca de Urquía –inhabilitada per un any per a l’ensenyament i amb prohibició d’ocupar cap càrrec en el futur– que, en la seua declaració no denuncia cap membre del claustre i s’escapoleix amb una resposta intel·ligent: «En cuanto a la actuación de los compañeros durante este período [‘rojo’] era casi imposible determinar sus convicciones puesto que no se podía opinar libremente» (AGA).

En l’educació, els governants de la dictadura actuaren amb molta determinació. En paraules de José Ibáñez Martín, ministre d’Educació de 1939 fins a 1951: «Era así vital para nuestra cultura amputar con energía los miembros corrompidos, segar con golpes certeros e implacables de guadaña la maleza, limpiar y purificar los elementos nocivos. Si alguna depuración exigía minuciosidad y entereza para no doblegarse con generosos miramientos a consideraciones falsamente humanas, era el del Profesorado» (citat en l’obra de J. Claret, El atroz desmoche). 

Fonts consultades: Arxiu General de l’Administració (AGA), Arxiu Històric Provincial d’Alacant (AHPA), llibre d’actes del claustre de l’Institut d’Elx (LAC-AHPA), Institut Nacional de Segona Ensenyança d’Elx (1931-1939), Gazeta de Madrid (GM)