Masanet Sempere, Rosario

MASANET SEMPERE, Rosario (L’Altet, 1949) és filla d’Asunción Sempere Blasco (l’Altet, 1916-2007) i de José Masanet Oliver (Famorca, 1915-2000) –José formà part del Batalló d’Elx durant la guerra d’Espanya–. Rosario ens parla de l’escolarització a l’Altet d’abans de construir-se els grups escolars del franquisme. «He conegut ací –estem a la plaça Major de l’Altet– els edificis de dues escoles. L’escola dels xics estava al nord de la plaça. L’enderrocaren, i ara hi ha alçat un altre edifici, que ocupen unes oficines de l’Ajuntament. En el cantó del sud estava l’aulari de l’escola de les xiques, que també ha desaparegut». El camp escolar, que s’estenia per l’actual plaça, era compartit per les dues escoles; un espai sense empedrar aleshores, de terra. «Les meues ties, Carmen i Encarna anaren també a l’escola on vaig assistir jo, però durant la República. Tingueren de mestra a Patrocinio Cortés Just, amb la qual estaven molt contentes.» 

Quan preguntem a Rosario pels inicis de la seua escolarització somriu: «comencí a anar a l’escola a quatre anys. D’obligatori era a sis. Però els meus pares demanaren al mestre si podia acompanyar el meu germà, major, a l’escola. Així se’n feu càrrec de mi». Després passa a l’escola de les xiques, on està durant sis anys, fins als dotze. «A l’aula hi havia més de noranta xiquetes, de totes les edats, agrupades per edats, coneixements.» A la pregunta sobre el record que li han deixat les mestres, contesta telegràficament, i, en algun cas, amb els ulls esbatanats: «la mestra que vaig tenir a sis anys fou donya Antonia amb la qual aprenguérem entre poc i res, només a resar i cantar el Cara al sol. No sé quina formació acadèmica tindria, però segur que poca. Després tinguérem a donya Asunción Aguirre, aquesta sí que deixa molta i bona huella». La següent, i última, de la que ni el nom recorda amb certesa, tampoc li deixa empenta quant a coneixements, i en la memòria. Rosario no continua estudis, i, com era habitual aleshores, de ben jove s’incorpora al món del treball. Però una cosa diu que li queda d’aquella època, i, sobretot, per influència d’altra persona de la seua edat: «sempre m’ha agradat molt llegir». 

Rosario no conserva cap llibre de l’escolarització de sa mare. El fet que ho explica –ara relatat com una anècdota–, ens parla d’una època, i de la por que tenallava les persones. «Després de la guerra, ma tia Conxa, que no sabia de lletra, tot i que era molt desperta, diu que hi havíem de fer desaparéixer tots els llibres. Fa un paquet, incloent-hi els textos escolars, i els llança al pou salat. Es perderen tots els llibres.»