Hernández García, Manuel Luis

MANUEL LUÍS HERNÁNDEZ GARCÍA  (Un militant de base) 

Aquest militant de CCOO i del PCPV va néixer el 9 del 9 de 1951 al remot lloc de Carches, a la Vall del Zalabí, província de Granada. Vivien en una casa gran. Eren una família gran, en sentit extens. Tan gran que era difícil alimentar tantes boques i el pare de Manuel va entendre que havia de marxar. Amb pocs dies el nadó i els pares van viatjar a Port de Montanyà, prop de Pont de Suert, Lleida. Allí el pare va treballar en “la N”, una empresa nacionalitzada que es dedicava a fer obra pública  com ara el Túnel de Viella. Hi treballaven junts presos polítics, personal civil i, naturalment, Guàrdia Civil.   

El periple familiar va seguir. A Tremp, el pare feu de masover amb diferent fortuna i al poble de Biosca, poc més tard, per fi, Manuel va poder anar a escola. Clar que havia de caminar 7 km. Clar que, a banda de les classes, havia de pasturar un ramat de galls d'indi i portar un feixet de llenya per a l'estufa del col·legi. I clar que el mestre no sempre (quasi mai) entenia que no podia, amb tot açò, enllestir els deures. Així doncs els càstigs sovintejaven i el nen, conscient de la injustícia, anavava fent-se rebel.   

La següent etapa els va portar a Anglesola, a pop de Tàrrega. Van trobar una casa just davant de l'església i açò, tal vegada, determina que el pare s'apuntés als famosos “cursets de cristiandat” de l'època i que Manuel passara a fer d'escolanet. La topada am l'església no tardà en arribar. Va ser a compte de les propines per bodes i soterraments. El senyor retor no volia soltar les minses quantitats estipulades i l'escolanet rebel li va muntar un “pollastre” de categoria. Aquell primer “conflicte laboral” va ser resolt favorablement .   

Finalment, després de tantes anades i vingudes pels Pirineus, la família aterrà a Elx i, per a Manuel, s'acaba l'escola ...i les misses.   En aquells anys (darrers 60, començament dels 70) era molt difícil a Elx que no haguera a prop de casa una fabriqueta  d'alguna cosa relacionada amb el calçat. I al nostre protagonista li faltà temps per a demanar feina en una petita empresa de caixes per a sabates. Altra feina abundant era la construcció. Havien de fer cases, barris sencers, per a totes les persones nouvingudes. Va aprendre l'ofici d'escaiolista. L'empresa estava per “Les Portes Encarnades” (a Elx li diem encarnat al color roig). Allí va escoltar un company de feina parlar del “partit” i, a través d'ell  es va afiliar allà pel 1968. Al poc va conèixer Justo Linde i, al poc, les CCOO.   Justo i ell van ser veïns molts anys. Ell veia, tots ho veiem, que a Justo li costava arribar a final de mes, per dir-ho d'alguna manera. Manuel sempre estigué al “quite”. Tant és així que, en una rifa d'una cistella de Nadal, Hernàndez  es quedà uns quants números  i li va tocar. Però la cistella va anar a parar a casa de Justo. Allí feia més falta.   

Eren temps de guanyar “espais de llibertat”, eixir poca poc de la clandestinitat i mostrar la força de les organitzacions obreres. Així que tocava presidir  “El Cresol Il·licità” i M. Hernàndez va acceptar el repte i van anar fent conferències, espectacles (sobretot de “La Caràtula”) al local presidit pel famós mural de Carrazoni que el decorava. El cresol va estar encès poc temps. El grup del socialistes (Torres, Esquitino, Soler,...) van posar les coses difícils al president i aquest va acabar dimitint. Abans havia concedit entrevistes a distints medis i a la Brigada Social de la policia que vigilava constantment les activitats del grup.   

Eren també temps d'anar formant una família i Dolores i Manuel iniciaren el camí que encara dura i del qual tingueren un xic i una xica. Anava guanyant-se la vida amb l'escaiola, pintant, reparant instal·lacions,....Sabia fer de tot pràcticament. Tenia “el perfil”, com diuen ara, per entrar a treballar al departament de manteniment de l'Ajuntament d'Elx. Era el 1988 i per mèrits propis obtingí  la plaça d'oficial de segona. La secció sindical de CCOOPV a l'ajuntament fou el seu camp d'activitat per aconseguir millores en les condicions de vida i de treball. Sempre en la base. Era perquè s'havia de ser. Ell amb el seu català que mai no va oblidar, ell que ja va pel cateterisme 12, una pròtesis i unes quantes pastilles diàries,....  ell segueix sent un home popular al barri  (Carrús) i defensant les seues conviccions d'home d'esquerres.