Gil Fernández, Arturo

Nascut a Lúbia (Sòria) el 1952, orfe de pare als nou anys, és internat a la Casa de Observación de Menores (una mena de centre d´acollida). Sense perspectives de futur, treballa un temps repartint periòdics i després en el Servicio Escolar de Alimentación y Nutrición (sense salari); aquí descobreix el Batxillerat, que estudia a l´Institut Antonio Machado, de Sòria. Acabada la fase elemental, amb una beca de la Mutualitat de la Construcció es trasllada a la Universitat Laboral de Còrdova, on cursa el Batxillerat Superior i COU. El rendiment en els estudis li va reportar succesivament la medalla “A Ibèrica” de bronze, la d´argent i, finalment, la d´or. A Còrdova, al seu Conservatori, inicia estudis de guitarra, que després continuarà a València. Orientat cap a les humanitats, a la Universitat de València cursa en 1971-76 Geografia i Història; alhora va ser Cap d´Estudis al col·legi major on residia, i l´any 1977 Vicedirector. 1978 és la data en que aprova l´oposició de Catedràtic d´Institut, ocupant plaça a l´Institut d´Hinojosa del Duque (Còrdova), traslladant-se el 1979 a Elx, on ha exercit fins a la jubilació, el 2012. És doctor des de 1991. Ha publicat articles diversos en revistes, com ara Festa d´Elig, Annals de la Universitat d´Alacant, i col·laborat en obres col·lectives, com l´estudi de l´Escola promogut pel Museu de Pusol, i Elx, una mirada històrica.

Homenatge al professor Arturo Gil Fernández

I.E.S. Carrús, 26 de febrer de 2020

Gràcies per invitar-me a participar en aquest merescut homenatge a Arturo Gil a través de la presentació del seu destacat llibre sobre la nostra història. I disculpeu per no podir assistir-hi. No obstant, em considere molt ben representat pel professor Miguel Ors.

Vaig conéixer el professor Arturo Gil a l’Arxiu Històric Municipal d’Elx, a finals del anys noranta del segle passat. Ambdós estaven ficats en una tasca difícil de veritat: fer compatible un treball llarg de recerca amb una dedicació entusiasta a l’Educació Secundària. Per això, la conversa fou fàcil. Recorde que, en aquests moments, vivíem un canvi d’escala en la redacció dels textos: ens iniciàvem en la informàtica i —em contava—, encara que ja tenia avançada la presa de dades, havia d’aplicar un programa que no coneixia bé. Tot just, jo havia comprat un ordinador i em disposava a fer el mateix. Així, d’aquesta concreta manera, iniciàvem un contacte que tindria com a eix determinant esbrinar episodis desconeguts de la història d’Elx, dins el marc de referència del País Valencià i, a més, en la seua llengua pròpia. L’elecció del català, o valencià, si voleu, no era cap qüestió anecdòtica, sinó un tret definitori, de saviesa, de la societat que ens proposàvem conéixer. Un espill multidimensional, col·lectivament agresolat, sense el qual era molt difícil entendre-la; o, si més no, sentir-la.

A més, teníem la mirada posada en els nostres alumnes, els presents i els que havien de venir. Pensàvem que la recerca podia ser una eina didàctica més amb què comptàvem; la nostra manera, directa i satisfactòria, de transferir als joves coneixements. Perquè la història d’allò més pròxim podia ajudar a valorar les arrels, per la càrrega de passat significatiu que llança sobre el present d’una població, amb un dels seus millors fruits: el civisme, amb el consegüent respecte al patrimoni cultural heretat que hi comporta. I, alhora, contribuir que els nostres alumnes pogueren assolir un coneixement de com es construeix el discurs històric, quines són les seues limitacions i possibilitats, i com poden lligar-se a l’emotivitat que resulta en aplicar-lo a la ciutat en la qual viuen.

La recerca concreta d’Arturo s’adreçava a la redacció d’una tesi de doctorat que, defensada a la Universitat d’Alacant el 1991, trigaria temps i temps a ser publicada: 28 anys, tota una generació. Massa temps per a un treball de la seua qualitat, malgrat les possibilitats que va tenir, si no s’haguera creuat per enmig un canvi de conjuntura política. Vull dir que, si aquest valuós treball haguera comptat amb el recolzament d’un departament municipal de publicacions, com el que començà a armar-se a finals de la legislatura municipal que transcorregué entre 1987 i 1995, és probable que la societat il·licitana podria haver-la tingut més accessible. Llàstima que al període següent el departament fora suprimit i la dinàmica de publicacions que, amb tant d’entusiasme, començava a donar eixida a la investigació local, s’aturara, qüestió aquesta que encara no ha estat solucionada del tot. Per això, no és casualitat que haja estat la càtedra Pere Ibarra de la Universitat Miguel Hernández d’Elx, gràcies a l’interés de Miquel Ors, la que ha fet que la publicació estiga a l’abast de tothom.

Per què l’obra del professor Arturo Gil requeria la seua publicació immediata? En primer lloc per enfrontar-se a un període difícil: l’edat mitjana. Era un risc, però calia fer-ho. En efecte, barrejada de llegendes, mites i, per tant, mistificada, esdevingué una etapa històrica irreconeixible a qui s’hi apropara amb l’ànim d’entendre-la amb una mínima racionalitat, malgrat els treballs que ja se n’havien fet, com els de Francesc Massip, Anna Mª Álvarez, José Hinojosa o David Garrido. Però el d’Arturo, al meu parer, hi destaca.

Apropar-se a l’edat mitjana, en efecte, era, i és, una tasca no exempta de dificultats. Per això és important jugar net per operar en l’anàlisi d’aquestes antigues societats. El treball rigorós sobre fonts primàries, amb la corresponent crítica per situar-les en el context que li donen sentit i la formulació d’hipòtesis recolzades en un coneixement ample de la problemàtica objecte d’estudi, són operacions bàsiques per no fer-hi només descripcions anecdòtiques, o curioses, tot i que puguen ser interessants.

Arturo tenia mol clar que només les eines que proporciona el coneixement científic, podria situar en coordenadas racionals el territori objecte d’estudi que xafem. Això ajuda a pensar-lo de manera universal, amb cronologies i conceptes aptes, útils i entenedors per a tothom. Ara ho veiem de ben evident, però no sempre ha estat així.

La seua investigació arreplega, en concret, el resultat final de la primera gran etapa del reialme cristià des dels seus orígens, des de la conquesta del segle XIII fins a la fi del món medieval. Una potent llum que ens assabenta quina ciutat arriba als inicis de la modernitat europea des d’aquells contundents fets de la conquesta sobre l’antiga madina andalusina i la formació d’una nova societat composta per diverses comunitats culturals. I en tot això, l’aportació d’Arturo Gil, ha estat un exemple de treball seriós que ens ajuda molt a avançar per l’esmentat camí del coneixement.

Un dels apartats més engrescadors d’aquest llibre fonamental que acaba de publicar-se, és el de l’aprofitament agrari, que inclou un preciós inventari sobre els recursos mediambientals amb què comptava la ciutat. Per exemple, i a diferència de la percepció que hui dia tenim de viure en un entorn erm, sense o amb escassos arbres, Arturo Gil ens presenta alguns trets bàsics del paisatge tardomedieval que l’envoltava, com ara l’existència del bosc de Carrús, o els de les serralades del Molar i Santa Pola, entre altres; formacions vegetals primàries de les quals particulars, institucions privades o el mateix consell municipal extrauen llenya per a les taules dels partidors de les séquies, obres en les botigues, per al cortijol i l’església del port de l’actual Santa Pola, la fabricació dels molins, de l’almodí (que també servia per guardar les roques del dia del Corpus) i per a l’adobament de la teulada de l’església de Sant Salvador, trencada en aquests anys perquè havia caigut una campana que tocava a vespres per la mort d’Alfons, el fill del senyor d’Elx.

A més, cal destacar, la completa descripció de les institucions de regiment, tant dels mètodes com de l’ organigrama de govern de la població: el consell i els oficials i oficis de què es composa: Justícia, Jurats, Mustassaf, clavari, escrivans, etc. Queda clar al llibre que aquest organigrama, formava part d’un engranatge corporatiu que abastava tant el poder parlamentari de les Corts del regne, com el sistema de govern de les seues ciutats, viles i llocs. Un regiment comú als altres països de l’anomenada Corona d’Aragó, especialment al Principat de Catalunya, amb un alt nivell de desenvolupament institucional, pel seu considerable grau de representació, participació i mobilitat social.

Al llibre queda clar que no en fou resultat immediat de la conquesta. Més bé, de l’ample desenvolupament institucional engegat ençà del segle XIV, malgrat l’oposició de la noblesa. Fou a partir de les Corts convocades el 1329 pel rei Alfons el Benigne, quan els Furs valencians s’imposaren sobre els altres, especialment sobre els d’Aragó; i quan s’atorgà al dret islàmic un major recolzament legal. Això permet entendre la complexitat històrica de la nostra terra, amb castells governats per senyors feudals i ciutats reials, com Elx, amb un dret específic, ben envoltada de confins marítims i territorials. I tot allò governat per destacades comunitats islàmiques, jueves i cristianes.

Aquest fet, per tant, implica subratllar el destacat paper polític que tenien poblacions com la nostra dins la formació i integritat de tot el territori valencià: una disposició urbana sobre la qual els reis es recolzaren per poder mantenir de manera estable la seua planta constitucional, a canvi de l’atorgament de privilegis: és a dir, tot un seguit de disposicions reials d’autonomia que abastava un ample arc cronològic, des de l’endemà de la conquesta fins a les mateixes vespres de la donació d’Elx a Gutierre de Cárdenas per part de la princesa Isabel, la futura reina Catòlica, el 1470. Es compten fins a seixanta-sis privilegis perquè es governaren els elxans d’aquest època amb entitat i autonomia, com tantes altres ciutats.

Així doncs, Arturo Gil ens descobreix una comunitat que arreplega els assoliments polítics de més de dos-cents anys de trajectòria històrica i la situa al bell mig d’una frontissa específica que beu del món anterior, però que avança les contradiccions de la modernitat que, amb estira-i-arronsa, s’obria pas, tot i que amb el greu conflicte que estava a punt d’esclatar: la guerra de la Germania. Un gran fresc, comptat i debatut, en uns anys d’importants canvis per a tota aquesta franja meridional del país.

La divulgació del seu treball és, per tant, necessària fins que esdevinga un element més de referència cultural i política, per embastir arguments i criteris per actuar sobre l’urbanisme, el patrimoni, la diversitat cultural, les festes locals, etc…tot incloent-hi la nostra Festa, el Misteri, embastida tot just als anys del seu estudi, a l’època de Ferran el Catòlic (com ell l’anomena). Una lectura del seu treball, doncs, ens aferma la consciència respecte de la saba social i política que la nodrí. I, així, ens permet situar-la en el context cultural de la qual forma part i establir-hi (i, per tant, resoldre i definir) el lloc que ocupa en aquests inicis de l’Europa del Renaixement des de les seues arrels històriques. Una besllum que, a hores d’ara, ens és necessària per evitar grapejar el Misteri com si fora tan sols una peça turística.

Tot plegat, el llibre s’ocupa dels moments immediatament anteriors als investigats per altra important recerca, la de Pedro Ruiz Torres sobre la senyoria feudal que, com la d’Arturo, aporta també elements destacats per al debat sobre la constitució moderna de la societat il·licitana sempre, però, amb l’ull posat en el conjunt del regne valencià.

D’aquesta manera, el nostre homenatjat, ha fet aportacions al coneixement de la nostra població en complexos moments de transformacions, i ha contribuït a fer de la història un mitjà de reflexió per mantenir alerta la consciència cívica que necessitem per fer front a les confusions, de vegades interessades, sobre el nostre passat.

Com a recursos públics que són, les dades històriques com les que ens ha desvetllat Arturo Gil, convenientment creuades, contenen un gran potencial per establir línies estratègiques d’estudi i protecció sobre aspectes patrimonials, mediambientals, de gestió cultural, etc., en la línia de la proclamada intenció de la candidatura d’Elx a la declaració de ciutat verda 2030. En definitiva, per augmentar la qualitat de les polítiques culturals d’una població com la d’Elx, sempre que tinguen una projecció oberta, accessible als ciutadans, que ja disposen d’una xarxa de museus local, de la qual el MAHE hauria de ser-ne exemple.

Tan sols em resta llançar una cordial abraçada a la seua esposa i als seus fills, que hauran tingut el privilegi de veure de ben prop la dinàmica quotidiana d’enlairament d’una obra historiogràfica cabdal, amb els seus moments d’entusiasme, i també de desencís. Però amb reeixits fruits, alhora.

Moltes gràcies per la vostra atenció.

Joaquim Serrano