Ceva de Pomares, Vicent

Vicent Ceva de Pomares

(circa1631-1689)

         Coneixem ben poca cosa dels segles passats del  nostre país, fins i tot d’aquelles persones que influïren, i molt, en les trajectòries de les poblacions en les quals visqueren. Vicent Ceva fou un influent personatge local que visqué a Elx al segon terç del sis-cents. Ell mateix s’encarregà d’elaborar la seua pròpia genealogia, per la qual cosa sabem de la seua llarga ascendència. Dues de les branques del llinatge acabarien arrelant-se a Elx i a Alacant. La branca d’Elx parteix de Gaspar Ceva i Josepa Guillem. En tenim poques dades, només que tingueren set fills. Un d’ells, Vicent, continuador del llinatge, es casà, el 1627, en primeres núpcies amb Àngela Ibarra. I en segones amb Àngela Pomares, el 1631, amb qui tingué un fill: Vicent Ceva, casat amb Na Ponciana Carbonell el 1656. Les dades que es conserven envers la seua vida s’inscriuen als anys huitanta, època de gran activitat per a En Vicent. I són els notaris locals els que la registren, ja que aquest personatge es caracteritzarà fonamentalment per haver aconseguit conformar un important patrimoni econòmic del qual viuran els seus descendents fins als inicis de l’època liberal, ja entrat el segle dèneu. Tot i això, altres documents guardats a l’Arxiu Històric municipal d’Elx, permeten deduir diferents estratègies d’acció entrellaçades que dibuixen unes línies de comportament social ben identificables. La primera d’elles és la formació d’una sòlida hisenda familiar, relativament exigua als inicis del seu matrimoni. Vicent podia pertànyer a una nissaga destacada, però amb escassos recursos econòmics com a conseqüència de la dispersió familiar.  Per a aconseguir-la, orientà la fortuna familiar cap a la producció i venda del sabó de llosa, l’especialitat industrial de la vila. La compra d’una saboneria amb dues calderes, amb un volum de producció de més de deu mil quilograms. Les actes d’obligació –escriptures de reconeixement de deutes davant notari− contretes als anys huitanta mostren que les seues vendes arribaven a Crevillent, Beniel, Novelda i a Alacant, on agents mercantils les exportaven a ultramar. Són operacions que continuaria fent la seua vídua després de la seua mort, ocorreguda l’any 1689. Els guanys obtinguts amb aquests negocis serien invertits en la compra de terres i en fils d’aigua, en immobles urbans i en l’ampliació de mitjans de producció per a l’obtenció d’oli i sabó. Les parcel·les de terra comprades sempre eren de la millor qualitat, de regadiu, per això eren situades a l’horta major de la vila: terra hortal i d’olivera comprada a cavallers del llinatge Malla o Perpinyà; o a llauradors hisendats, com els Robles o Irles. Vicent Ceva les explotarà intensivament de manera que, a la fi dels seus dies, els experts cridats per la família per a la confecció de l’inventari de béns, valoraran la tafulla (953m²)  entre 30 i  36 lliures, per sobre de les 24 lliures habituals a la vila per aquests anys. El mateix faria amb l’aigua de reg. L’inventari de béns de l’herència mostra una relació de 10 fils i una quarta d’aigua comprats a diferents  persones en diferents dates i preus: aigua dels partidors dels horts, al més alt preu, prop de 190 lliures el fil. Aigua d’Almeida, a més de 170 lliures. I aigua sotmesa al domini directe del senyor de la vila, el duc de Maqueda i marqués d’Elx, a 93 lliures de preu mitjà per fil. A més, Vicent Ceva usdefruitaria un altre tipus d’aigua de volum desconegut en règim de carta de gràcia o en retrovenda: és a dir, aigua que tornaria al venedor quan aquest li tornara els diners rebuts en l’operació, temps que es podia pactar. Vicent Ceva compraria també immobles urbans situats dintre de l’entramat urbà de la vila. En conjunt són deu les cases i un nombre indeterminat de petits solars de diferents valors i característiques. La majoria succeiran al nou propietari; altres cases les vendrà, com la del carrer del Pi, a la parròquia de Sant Salvador, que fou venuda a un tal Gaspar Joan per 80 lliures en huit pagues anuals sota la forma de censal, una mena de préstec hipotecari. No s’estarà de comprar ginys de producció: almàsseres, calderes de sabó, un immoble per a magatzem, un forn i un molí fariner, comprats en relativament pocs anys. Era una mostra indicativa de la capitalització contínua dels guanys. Vicent Ceva actuava i activava amb les seues compres i inversions una dinàmica que integrava en un circuit l’agricultura intensiva, la comercialització i la indústria, a més de fer servir altres elements provinents del feudalisme a través del  privilegi, com veurem més endavant. És significatiu destacar que, entre els béns deixats a la seua mort, ocupen un lloc important al seu inventari els excedents agrícoles emmagatzemats. Com també cal destacar l’ample ventall de persones que acabaren endeutats amb Vicent per diferents compres: vora un 17% del total de l’avaluació del seu patrimoni. Eren deutors de Ceva determinats grups de llauradors, artesans, mercaders locals i forasters, sacerdots, nobles, advocats i notaris; tots veïns d’Elx, d’Alacant i de la població de Los Algezares. A més, el mateix consell de la vila hi figurava. En segon lloc, Vicent Ceva farà el possible per alçar el prestigi del seu llinatge, feble i fosc fins a aquests dies. Per assolir aquest objectiu, aprofitarà les oportunitats que li oferia l’administració feudal. Així, el veiem fer de procurador del convent d’agustines de Benigànim, on, als inicis de la dècada, professà la seua filla Marianna. Anys després, ja consta com a conseller de la vila i, com a tal, exercirà com a patró de l’hospital. A més, l’any 1688 el veiem arrendar el subsidi  i l’excusat del delmari de la vila de Novelda, impostos en espècie sobre la producció. També  aconseguiria fer-se  familiar de la Inquisició de Múrcia, és a dir, membre de la seua xarxa d’inspecció i vigilància, càrrec molt propi de la nova noblesa ascendent. Curiosament, era el títol amb el qual es presentava a formalitzar totes les actes notarials dels huitanta. Poc abans de la seua mort, el reconeixement públic de Vicent Ceva de Pomares és un fet. Cap a l’any 1685 ja és tractat com al noble Don Vicent. D’aquesta promoció social,  no n’eren absents els estrets lligams que el doctor Ceva procurà mantenir amb totes les institucions eclesiàstiques de la vila i rodalies. A banda de les susdites relacions amb la Inquisició de Múrcia, tribunal del qual depenia Elx, el nostre personatge tingué cinc fills religiosos, a més del seu germà, Mossén Gaspar Ceva; i estigué molt prop dels frares del convent mercedari de Santa Llúcia, on es trobava l’enterrament  familiar. Per últim, Vicent Ceva coronà la seua trajectòria amb la fundació d’un vincle al seu testament, amb l’objectiu de perllongar el llinatge i mantenir-lo a l’alçada dels més importants del marquesat. El vincle era una institució que permetia mantenir lligats un conjunt de béns de la hisenda familiar, quedant així exclosos de la seua compravenda amb la finalitat que passaren al fill major i evitar que el patrimoni es disseminara.  Al testament, a més, s’inclogueren disposicions de dot per a una de les filles, l’única que no era religiosa, Na Isabel Clara Ceva. Hi insistia en la sang, en el matrimoni de qualitat i amenaçava a desheretar-la si no complia aquestes condicions. Per això, el seu matrimoni havia de ser amb persona de sa calitat y llimpia de tota mácula de moros, judios ni novament convertits.  Expressió, tot allò, de la voluntat de llinatge que acabaria formulant en l’escut d’armes familiar, amb la llegenda  Sic pro patria. L’encertada política matrimonial permetè que el seu cognom entroncara amb un dels més antics i coneguts, els Santacília, àlies els Monestrol. El 1696 Isabel Clara contrauria núpcies amb En Pere de Santacília. La dot que aportà al matrimoni arribava a les 20.000 lliures.        Vicent Ceva de Pomares fou un més dels patricis locals que acabarien dominant els petits universos socials que eren els senyorius territorials valencians des de la baixa edat mitjana fins als començamentys del segle XIX: petites pàtries que constituïen un dels entramats més sòlids dels enquadraments socials del vell regne, a la vora d’altres institucions, com les parròquies. Formades amb nous i vells elements, la seua llarga vigència arribaria a l’època contemporània. Són els espais locals, on han deixat la majoria de les seues petges, els que donen la millor perspectiva per al seu coneixement. 

Joaquim Serrano i Jaén