historia de elche

Més enllà del Palmerar, el Misteri i la Dama: d’Ilici a Ilsh, d’Ilsh a Elche i d’Elche a Elx. Vicent Baydal (3 de maig de 2016)

Breve reseña: 

Vicent Baydal explica alguns dels moments clau de la seua evolució fins a la baixa edat mitjana, que és l’origen de la societat que habita Elx hui en dia, des de l’Ilici fundacional fins a l’Elx valenciana, a partir dels estudis fets per una llarga sèrie d’autors, des del venerable erudit Pere Ibarra fins a Maria Teresa Ferrer i Mallol, passant per Rafael Azuar, José Luis Menéndez, Vicente Gosálvez, Rosa Saranova, María José Riquelme, Enric Guinot, Luis Pablo Martínez, José Vicente Cabezuelo, Leonardo Soler, José Hinojosa, Juan Torres Fontes, Josep David Garrido i Valls, etc.

.

Monografía: 


Més enllà del Palmerar, el Misteri i la Dama: d’Ilici a Ilsh, d’Ilsh a Elche i d’Elche a Elx


palmeralLa basílica de Santa Maria d'Elx i una torre del palau senyorial d'Altamira, des d'un hort de palmeres

 

 

 

 

 

 

 

 

Elx, actualment amb 227.000 habitants (en 1900 en tenia 27.000), és una de les poques ciutats del món que ha donat lloc a dos Patrimonis de la Humanitat de la UNESCO: el Palmerar, un vast conjunt d’horts de palmeres iniciat en època islàmica que configura l’oasi més septentrional del món, i el Misteri, una representació lírica de caràcter religiós i d’origen medieval, quasi única en la seua espècie per haver estat de les poques que sobrevisqué les prohibicions del Concili de Trento de fer representacions teatrals dins de les esglésies, des de llavors considerades impròpies per a la puresa de la religió cristiana. A més a més, hi ha un tercer gran element que tothom identifica amb Elx: la Dama, una de les principals escultures que mostren l’esplendor de la cultura ibera en les terres orientals de la península -precisament anomenada- Ibèrica. Però més enllà d’esta tríada, si més no fora dels ambients especialitzats, poc es coneix de la història d’una ciutat que, com també no moltes en tot el món (alguns centenars), ha mantingut el seu nom i ubicació aproximats en un mateix lloc durant més de 2.500 anys. És per això que, ara i ací, explicarem alguns dels moments clau de la seua evolució fins a la baixa edat mitjana, que és l’origen de la societat que habita Elx hui en dia, des de l’Ilici fundacional fins a l’Elx valenciana, a partir dels estudis fets per una llarga sèrie d’autors, des del venerable erudit Pere Ibarra fins a Maria Teresa Ferrer i Mallol, passant per Rafael Azuar, José Luis Menéndez, Vicente Gosálvez, Rosa Saranova, María José Riquelme, Enric Guinot, Luis Pablo Martínez, José Vicente Cabezuelo, Leonardo Soler, José Hinojosa, Juan Torres Fontes, Josep David Garrido i Valls, etc.

 

 

.

01_Dama d'Elx 2

L'escultura ibera anomenada "la Dama d'Elx", en el seu lloc d'exhumació en 1897

 

En primer lloc, cal tindre ben clar que Elx no nasqué en el mateix lloc on actualment hi ha el centre del seu nucli urbà, sinó tres quilòmetres més al sud, en l’actual jaciment arqueològic de l’Alcúdia, una suau elevació del terreny on entorn del segle V a.C. s’instal·là una població ibèrica que els romans anomenaven Ilici. Aproximadament d’aquella època és la Dama d’Elx, trobada allà mateix a finals del segle XIX i que mostra la transcendència del nucli, possiblement el més important de tota la regió ocupada llavors per lacultura contestana, en la zona que hui conformen les Comarques Centrals valencianes, el Vinalopó i l’Alacantí.  No és estrany, doncs, que els romans, en ocupar Hispània, també s’instal·laren en el mateix lloc, fundant la Colonia Iulia Ilici Augusta, en el segle I a.C. Hi arribaren colons itàlics i es repartiren les terres circumdants a l’actual jaciment de l’Alcúdia, on encara queden algunes de les restes més evidents i clares d’una centuriació romana de tota la península Ibèrica. Així, Ilici es va consolidar com una de les principals urbs que hi havia entre Tarraco i Carthago Nova, les dos grans capitals de la costa hispànica mediterrània, i és, de fet, un dels huit grans nuclis romans de l’actual territori valencià que han arribat fins a dia de hui, juntament amb Edeta, Saguntum, Valentia, Saetabis, Dianium, Lucentum i Orcelis.

.

Sin título-1

Restes de la centuriació romana sobre l'actual paisatge i parcel·lari d'Elx, entorn del jaciment de l'Alcúdia

No debades, l’Elx romà tenia fòrum, termes, muralles, un bon port marítim (en l’actual Santa Pola), encunyava moneda i ocupava unes 10 hectàrees, el doble del que després seria la vila murada medieval. De fet, la seua preeminència es mantindria durant la transició del món romà al paleocristià i visigòtic i és l’única seu episcopal documentada en els segles VI i VII en la zona entre Dianium i Carthago Nova. Bona mostra és la basílica cristiana trobada en l’Alcúdia, tot i que durant aquella època, en consonància amb la progressiva descomposició del món romà i el procés general de ruralització d’Europa, Ilici fou gradualment abandonada, les viles romanes dels voltants anaren desapareixent i la població es concentrà en xicotets nuclis elevats, on els era més fàcil defendre’s de possibles atacs. Eixa és la situació que degueren trobar els àrabs i berbers islàmics del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient que arribaren a la península Ibèrica durant el segle VIII, amb un nucli urbà d’Ilici molt menut i una gran disseminació poblacional pels voltants.

En el moment de l’arribada dels musulmans a la península Ibèrica, la població més important de la zona era Orcelis, és a dir, Oriola, seu del cap visigot Teodomir, que en l’any 713 pactà amb els exèrcits conqueridors la protecció dels habitants de la regió, entre els quals es trobaven els de la població anomenada Ilsh per les fonts àrabs. Llavors devia ser un nucli molt reduït i al seu abandonament definitiu contribuïren els canvis ocasionats pel pas de la societat visigòtica a l’andalusina. Entorn de l’any 850 ja no quedava ningú en l’antiga Ilici i al mateix temps, segons suggereixen els recents estudis d’arqueologia del paisatge fets en grans hortes, com les de València i la mateixa Elx per part de Ferran Esquilache iDominique Aviñó respectivament, és probable que les tribus àrabs i berbers que arribaren durant els segles VIII i X s’establiren en nuclis o alqueries disseminats per la zona i construïren el sistema hidràulic que encara hui en dia rega el Camp d’Elx mitjançant la Séquia Major i la de Marchena, a ambdós costats de la rambla del Vinalopó.

.

Castellar

Ubicació del jaciment de l'Alcúdia en roig al sud (l'Ilici iber, romà i visigòtic), del jaciment del Castellar de la Morera en ocre al nord (tal volta Madinat al-Askar) i de la Vila Murada en verd en el centre (l'Elx andalusí i cristià). Mapa confeccionat per Dominique Aviñó per a la seua tesi doctoral

Mentre l’antiga Elx estigué abandonada, destacà en l’àrea la construcció d’un imponent poblat fortificat en altura, en el segle X, en el que hui en dia es coneix com a jaciment del Castellar de la Morera, a més de 250 metres sobre el nivell del mar, molt a prop de l’actual pantà d’Elx [ací, un vídeo]. Potser era el que les fonts àrabs anomenen Madinat al-Askar, un nucli amb funcions militars de control de la zona per part del Califat de Còrdova recentment proclamat i que acabaria sent abandonat després de consolidar-se el nou lloc d’ubicació d’Elx, que entorn de les dècades del 960 i el 980 s’instal·là un poc més al nord que antigament, en la planura, sobre el traçat de la Séquia Major. Per tant, després de més de cent anys sense un nucli urbà preeminent en la zona, en la segona meitat del segle X es fundà una nova medina, en l’àrea que actualment és el barri de la Vila Murada –el rovellet de l’ou d’Elx–, recuperant el nom antic, en aquest cas amb la forma Ilsh. De fet, a partir de llavors el lloc sobre el qual s’ubicava l’antiga població començà a conéixer-se, simplement, amb el nom de l’Alcúdia, és a dir, “el tossal“, en àrab.

A les poques dècades de la nova fundació, el Califat de Còrdova s’ensorrà i aparegueren poders regionals més menuts, com les taifes de Daniya i Mursiya, en les quals, en funció de l’època, quedà englobada Ilsh. Les medines andalusines, en qualsevol cas, cresqueren durant els segles XI i XII i a Ilsh, per exemple, es construïren unes muralles amb dos torres principals (una d’elles la de la Calaforra), un alcàsser (que després seria el palau d’Altamira), un soc, un taller de terrissers, diversos banys, la mesquita aljama (on després s’instal·laria l’església de Santa Maria), etc. Així, cap a l’any 1200, Ilsh era un important nucli que servia de centre administratiu, focus de producció artesanal (en què destacaven els teixidors de catifes) i nus d’intercanvi mercantil per a tot el camp circumdant, en el qual hi havia un mínim de 30 alqueries amb el seu propi espai de regadiu. En relació amb això, com que la zona és àrida i l’aigua escassa, la forma d’irrigació desenvolupada fou la de tipus oasi, coneguda des del Pròxim Orient al nord d’Àfrica, amb una forta vinculació al conreu de les palmeres datileres. En aquest sentit, tot i que el cereal continuà sent el cultiu predominant fins a temps moderns, dos cròniques d’època andalusina ja indiquen que “els dàtils més bons d’al-Àndalus són els d’Elx” i que “el seu palmerar no té equivalent en tot el país”.

.

faiyum

 

 

 

 

 

 

Actual espai irrigat de tipus oasi en Egipte, amb presència de palmeres però amb el conreu principal d'altres productes, com devia ocórrer en l'Ilsh islàmica

 

 

 

 

 

L’Ilsh islàmica, tanmateix, passaria a mans castellanes en 1243, com la resta de la taifa de Mursiya, que Ibn Hud reté a l’infant Alfons de Castella –el futur Alfons X el Savi–, a canvi de garantir les vides i les terres dels seus pobladors. Algunes poblacions com Laqant, Mula i Qartayanna no acceptaren la rendició, però,, i foren conquerides militarment pels castellans, que expulsaren els seus habitants musulmans i les reocuparen amb nous colons cristians. No obstant això, a Ilsh -ara Elche, en castellà– tot continuà inicialment més o menys igual, a excepció de les tropes castellanes que s’instal·laren en l’alcàsser per a supervisar el control i el pagament dels tributs. Paral·lelament, Jaume I també ocupava i conqueria les poblacions islàmiques de l’altra banda de la línia Biar-Orxeta, que a partir de llavors havia de delimitar la frontera entre les Corones d’Aragó i de Castella en general i entre els nous regnes cristians de València i Múrcia en particular.

Molt poc després, en 1247, es produí la primera gran revolta dels musulmans del territori valencià, liderats per al-Àzraq, que tractaren d’aprofitar l’escassa colonització cristiana del regne. Fou llavors quan Jaume I decidí expulsar-ne una gran part, fins a 100.000 segons indica el Llibre dels fets, que foren acompanyats fins a la frontera amb el territori murcià, per la qual cosa és possible que molts d’ells passaren per Elx o inclús alguns s’instal·laren en la medina o el territori circumdant. En la zona tot continuà en la mateixa línia, encara que a partir de 1257, amb la primera visita d’Alfons X de Castella al Regne de Múrcia, ja com a rei, començà a prendre certa embranzida la colonització cristiana. Es creà el bisbat de Cartagena, s’instituí la figura de l’Adelantado Mayor com a màxima autoritat militar i judicial del territori i s’impulsà l’arribada de pobladors cristians a algunes ciutats com Múrcia i Lorca. A més a més, l’infant Don Manuel, germà d’Alfons X i gendre de Jaume I, rebé importants senyorius en la zona, incloent Elche.

En aquells moments Jaume I acabava d’expulsar definitivament a al-Àzraq de les muntanyes de l’Alcoià i la Marina, i només uns anys després, en 1264, fou el torn dels musulmans de l’antiga taifa de Múrcia, que, liderats per al-Watiq, s’alçaren en armes, en connexió amb una rebel·lió islàmica generalitzada en tots els dominis andalusos de Castella, amb el suport de l’emir de Granada i l’entrada a la península de tropes berbers a cavall dels benimerins nord-africans. Així, els musulmans ocuparen la majoria de localitats del territori murcià, incloent Elx, a excepció d’algunes poblacions com Alacant, Lorca i Oriola, on els cristians resistiren, i Crevillent, on el rais musulmà que la dominava, Muhammad ibn Hudayr, es mantingué fidel als cristians (i la seua família hi continuà governant fins a 1318). En tot cas, davant el fet que el monarca castellà Alfons X havia d’atendre la insurrecció islàmica d’Andalusia occidental i no podia enviar tropes al territori murcià, fou Jaume I, el seu sogre, qui es féu càrrec d’aixafar la rebel·lió al Regne de Múrcia. Era un gest insòlit en el context de l’època, ja que havia de mamprendre un costosa campanya militar en favor d’un altre rei, en teoria sense rebre res a canvi –tot i que com veurem posteriorment aquella iniciativa tindria conseqüències cabdals per a la història d’Elx i de tota la regió–.

.

Frontera castellano-aragonesa 1244

Frontera entre les Corones d'Aragó i Castella (entre els Regnes de València i Múrcia) de 1244 a 1296

L’exèrcit expedicionari de Jaume I estava conformat bàsicament per cavallers i peons de Catalunya i el Regne de València, ja que els d’Aragó es negaren majoritàriament a participar en una conquesta en la qual pensaven que no podien traure a penes profit. Les viles reials valencianes, en canvi, mostraren un gran interés per la campanya, amb el record de les recents revoltes d’al-Àzraq i la por a la majoria social musulmana que encara hi havia en tot el sud del regne. Així, a mitjan novembre de 1265 l’imponent exèrcit de Jaume I, al qual posteriorment s’afegiren tropes dels ordes militars castellans, entrà en el territori murcià des de Biar per Villena, Elda i Petrer fins a arribar a Alacant, que, havent resistit en mans cristianes, serví com a base d’operacions militars. En aquells moments, a més a més, la situació dels musulmans era totalment desesperada, ja que el cabdill al-Watiq s’havia retut i també l’emir de Granada havia retirat el seu suport, de manera que l’expedició de Jaume I es convertí pràcticament en un passeig militar.

D’Alacant estant, Jaume I envià immediatament un torsimany, el jueu Astruc Bonsenyor, a l’aljama d’Elxper a negociar la seua rendició pacífica, però ho féu d’amagat del conjunt de la host, que preferia entrar en batalla per tal d’aprofitar el botí de guerra. Així, quan després d’unes setmanes de negociació Jaume I sabia que la localitat es retria sense mostrar resistència convencé l’exèrcit per a dirigir-se des d’Alacant cap a Elx, en compte de Múrcia com seria lògic, amb l’excusa que Elx collia més pa que Múrcia, és a dir, que la seua horta era més rica. I també els convencé per tal d’avançar-se en persona amb cent cavallers davant dels murs de la medina, per tal de comprovar com respondrien els musulmans –cosa que ell ja sabia perfectament–. D’aquella manera, segons havien pactat en secret, el 20 de desembre de 1265 isqué a rebre’l una representació de 50 musulmans que prometé ràpidament la rendició, cosa que sorprengué la resta de l’exèrcit: meravellaren-se molt quan tant tost ho havien delliurat. Al sendemà, 21 de desembre, cap a les 9 del matí, es feia la solemne entrada dels cristians en Elx i els musulmans retien la torre de la Calaforra, on s’instal·là el bisbe de Barcelona, Arnau de Gurb, amb la seua guarnició per a controlar la població.

.

Torre de la Calaforra, la torre principal del recinte emmurallat de la medina islàmica d'Ilsh i també de l'Elx cristiana. Foto: Superchilum

L’exèrcit de Jaume I partí de seguida i poc després, ja en gener de 1266conquerí la ciutat de Múrcia, on residí durant un parell de mesos procedint a expulsar totalment els musulmans de diverses localitats i a repartir les seues cases i terres entre cristians. En aquell procés de colonització, a més a més, intervingueren nombroses gents de la Corona d’Aragó, especialment catalans, ja que com indica la Crónicad’Alfons X el Savi no hi havia suficients castellans per a poblar el territori de Múrcia i per això vinieron y poblaron muchos catalanes de los que eran venidos a poblar en el Reino de Valencia. Així, segons s’ha pogut documentar de manera aproximada, fins a un 40% dels nous pobladors de Múrcia foren catalans, per un 17% de castellans i un 3,5% d’aragonesos, mentre que a Oriola en foren un 28% per un 21% de castellans i un 17% d’aragonesos, un fet que evidentment tindria la seua influència en l’ocupació de la zona per part de Jaume II a penes 30 anys després.

Pel que fa a Elx, en tot cas, no es pot documentar el percentatge de població posterior a l’arribada de Jaume I i simplement se sap que la vila tornà al seu antic senyor, l’infant castellà Don Manuel. També se sap, igualment, que en 1267, ara sí, es procedí a l’expulsió dels musulmans, que quedaren confinats en una moreria apartada –el que hui en dia és el Raval– i la Vila Murada passà a ser poblada completament per cristians, sembla que sobretot castellans, tot i que també reberen terres alguns dels cavallers que havien participat en l’exèrcit de Jaume I –en la zona anomenada d’El Donatiu o les Quatre Alqueries–, així com els frares mercedaris de Santa Eulàlia de Barcelona, que sobre uns antics banys musulmans alçaren el convent de Santa Llúcia, encara en peu. Així les coses, durant el darrer terç del segle XIII la ciutat es desenvolupà com una ciutat castellana més, rebent els privilegis i la forma de govern de Múrcia, que es basaven en els de Sevilla. Així mateix, totes les seues institucions, com elsadelantados o el concejo, eren castellanes i estaven dirigides per castellans. No debades, la primera imatge coneguda de l’Elx cristià apareix en les Cantigas de Santa Maria d’Alfons X el Savi de Castella.

.

Cantiga_Elche

 

Imatge més antiga de l'Elx cristià, que ja inclou una palmera, en les Cantigas de Santa Maria del segle XIII: "Cómo huna meninna quería bever en huna acequia que passa por Elche"

Amb tot, en 1296 Jaume II, nét de Jaume I, decidí conquerir el Regne de Múrcia, aprofitant la situació de greu inestabilitat en la qual es trobava el tron de la Corona de Castella i el suport que li oferien una part dels pobladors instal·lats en la zona unes dècades abans. De fet, segons relata la Crònica del rei castellà Ferran IV, Jaume II “fue al Reino de Murcia, e por consejo de los de la tierra, que eran catalanes, diéronsele todas las villas e los castillos”. En la primavera de 1296 un poderós exèrcit ocupava Alacant, Guardamar, Oriola, Cartagena i Múrcia, mentre paral·lelament, el 2 de juny, s’iniciava el setge d’Elx, que resistí fins que els procuradors del seu senyor Don Juan Manuel –fill de l’infant Manuel– es reteren el 27 de juliol, reconeixent el domini de Jaume II. La guerra en la zona, però, duraria huit anys, fins que la consolidació en el tron de Ferran IV de Castella li permeté arribar a una pau amb Jaume II a través de la Sentència Arbitral de Torrellas de 1304, que, com és sabut, partia el Regne de Múrcia, atorgant la part septentrional a la Corona d’Aragó, incloent les valls del Vinalopó, Alacant, Elx, Guardamar i Oriola. La sentència, a més a més, seria ratificada i concretada amb detall l’any següent mitjançant un acord signat precisament a Elx, que començava així una nova etapa de la seua història, dins d’una altra esfera de poder i amb l’arribada, una altra volta, d’uns nous pobladors.

El canvi de dominadors de la vila de seguida es percep en la documentació. Bona part dels castellans degueren ser expulsats i ja a partir de 1298 els dirigents i els veïns que es documenten mostren cognoms d’origen majoritàriament català (com Arnau Pelegrí, Guillem de Montserrat, Bonanat de Sant Celoni, Bernat Martí, Pere d’Olesa, Mateu de Castellsent, Bertomeu Català, Domingo de Torregrossa, etc.), amb alguns aragonesos (com Pero de Zuera o García de Zuera) i alguns mercaders itàlics que comerciaven amb la llana, el cotó, l’espart, el lli, les figues o les panses de la zona (com Guido Conventi o Ottone de Guave). No obstant això, no tots els castellans se n’anaren, sinó que durant cert temps hi continuen apareixent un bon grapat de cavallers amb cognoms originaris de Castella (com Pedro Ruiz de Ansano, García Fernández de Medrano, Alfonso Díaz, Íñigo Martínez, Martín López, etc.) i també alguns mercaders (com Fernando de Madrid o Baltasar Vives). De fet, sembla que fins i tot arribaren a exercir d’oposició contra les noves autoritats, segons es desprén d’una protesta feta –sense èxit– en 1305, per una majoria de cavallers d’origen castellà, contra la decisió d’enviar una ambaixada en nom del consell municipal d’Elx davant de Jaume II a Barcelona per tal d’eliminar els furs d’origen castellà i aconseguir, al mateix temps, un nou segell per a la vila que duguera les insígnies reials aragoneses.

 

.

Regne Múrcia sense Governació

 

Partició del Regne de Múrcia després de la conquesta de Jaume II en 1296-1304 i incorporació de la part nord-oriental al Regne de València

 

Fóra com fóra, Elx començava una nova etapa integrada en una nova demarcació administrativa, la Procuració d’Oriola dins del Regne de València. En ella, les principals quatre localitats serien, per ordre de volum demogràfic cristià, la mateixa Oriola, Alacant, Elx i Guardamar. En relació amb això, Maria Teresa Ferrer i Mallol pogué arribar a calcular la població aproximada de cada nucli a començaments del segle XIV a través de fonts fiscals: és possible que Oriola tinguera uns 3.300 pobladors cristians, Alacant uns 2.000, Elx uns 1.300 i Guardamar uns 1.000, per uns 2.500 musulmans en el conjunt del terme d’Elx, 2.000 en el d’Oriola i uns 250 en el d’Alacant. A banda, a més a més, hi havia també importants comunitats musulmanes en llocs com Elda i Novelda, amb més de 2.100 habitants o els aproximadament 500 de Crevillent. Fet i fet, durant aquella època en què la zona s’incorporà al Regne de València la proporció poblacional entre cristians i musulmans devia estar prou equilibrada, uns 7.500 per uns 7.500, al temps que, en global, mostrava una escàs volum demogràfic general, atesa la inestabilitat inherent a un lloc de frontera recent.

Però la intenció de Jaume II, en qualsevol cas, no era mantindre la frontera en el Segura, sinó que fins i totintentà anar molt més enllà i estendre-la fins a Almeria poc després. Així, en 1309 convencé al jove Ferran IV de Castella per a atacar conjuntament l’Emirat de Granada, els castellans per Algesires i els aragonesos per Almeria, a canvi de la qual cosa tota la part oriental del territori nassarita passaria a formar part de la Corona d’Aragó. Si la conquesta reeixia, probablement, la intenció final de Jaume II era tornar a conquerir el Regne de Múrcia i unir-lo amb la procuració oriolana pel nord i amb les terres almerienques pel sud, qui sap si creant un nou regne que anara d’Alacant a Almeria o afegint tota eixa porció al mateix regne de València. Amb tot, la campanya, que fou duríssima i llarguíssima, amb una gran setge a la medina d’Almeria durant més de mig any i amb una activa participació de cavallers alforrats i peons d’Elx (més de 150), no aconseguí el seu objectiu finalment, ja que els nassarites resistiren i la ciutat no caigué.

 

.

Figure 3

 

Porció aproximada de l'Emirat de Granada que hauria passat a Jaume II en cas d'haver conquerit la medina d'Almeria en 1309-1310

 

Així les coses, Elx, com tota la Procuració d’Oriola, continuà el seu camí integrant-se en el territori valencià mitjançant l’adopció dels Furs de València i participant de seguida com a vila reial en les Corts i els col·loquis estamentals que tingueren lloc en 1314 o en 1321. Prompte, però, Elx passà de la Corona a mans senyorials, ja que Jaume II la cedí en 1324 al seu fill, l’infant Ramon Berenguer, qui en 1340 la traspassà a l’infant Joan, nét del primer i fill d’Elionor de Castella, alhora que el seu germà, l’infant Ferran, també vinculat a la família reial castellana per part de mare, posseïa Oriola, Alacant i Guardamar. De fet, la zona es convertí en un dels principals motius per a la Guerra dels Dos Peres de 1356 a 1369, entre la Corona d’Aragó i la Corona de Castella, que reclamava la restitució de les terres sostretes al Regne de Múrcia. La resolució del conflicte, en tot cas, no acabà comportant excessius canvis fronterers (tot i queVillena, Jumella i Favanella, que durant tot el segle XIV havien pertangut al Regne de València, sí queretornaren a domini dels castellans).

Elx, no obstant això, continuà unida al territori valencià i, de fet, tornà a mans de la Corona, que a finals del segle XIV la vengué a la ciutat de Barcelona, encetant així una llarga senyoria de més de 80 anys. Uns segles després, a més a més, en 1609, el decret d’expulsió dels moriscos posaria fi a una llarga coexistència amb els cristians, amb l’embarcament per Santa Pola cap a Orà de més de 1.500 antics musulmans procedents del Raval (un terç de la població elxana del moment). Fóra com fóra, això ja és una altra història que potser contarem un altre dia. No va mal per hui, que hem passat de l’Ilici ibera, romana i visigòtica a l’Ilsh andalusina, l’Elche castellana i l’Elx valenciana.

 

Suscribirse a historia de elche