Hui, l᾽amic Rubén fa 75 anys. Nasqué en plena autarquia, quan anaven mal dades; quan s᾽havien tallat en sec tots els projectes socials i educatius de la República; quan s᾽estava depurant a destall; quan es feia ostentació de maneres castrenses i fonamentalisme religiós; quan un vel de silenci, que naixia de la por, ho amarava tot; quan havien de passar dos mesos perquè acabara la II guerra mundial; quan encara faltaven set anys perquè concloguera el racionament dels aliments bàsics; quan la brutalitat havia colonitzat (de nou) no sé quantes escoles. En fi, en plena postguerra. Rubén, fill d᾽espar-denyer, de «família d᾽escas-sos recursos..., com la majoria de l᾽època», ha tingut una mala experiència en l᾽escola. Jutgeu. «Vaig començar en la guarderia que hi havia al carrer Sant Roc, el 1951. Al fons de la sala hi havia un armari de fusta gran, amb un rellotge de ferro al centre. La mestra pentinava un pirri i ens veia a través d᾽unes ulleres grosses, de cul de botella; una dona molt roïna. Un dia em castigà amb els braços en creu, no recorde el motiu. Potser perquè vaig escopir a terra? No sé. Tinc mal record.» El pas per la primària tampoc li deixà bona empremta. Anà a l᾽escola del mestre Luis Santos: «en la foto, de 1952, sóc el més xicotet, el del fons. El molt...[paraulota] del mestre pegava unes paletades! En l᾽aula hi havia una barbaritat de xiquets, de totes les edats; els més grans ensenyaven..., o feien com que ensenyaven, els menuts. La major part del temps, els grans feien dibuixos de coses falangistes i els xicotets ens dedicàvem a calcar en el vidre de la finestra, acabàvem encegats a causa de la llum del sol.» A vegades, el fill d᾽aquest mestre substituïa el pare, però l᾽experiència amb aquest fou terrible també: «un dia, el ... [paraulota] del fill em pegà una forta bescollada, mai no he sabut la causa. He arribat a pensar que veié alguna taca de tinta en la part meua del banc. Els pupitres tenien tinters i cada banc un tros de vidre perquè l᾽alumne que taca la fusta la raspe fins a deixar-la neta. Però ja dic, no ho sé. En l᾽escola hi havia una capella i em recorde agenollat, resant i passant molta calor. Vaig entrar analfabet a l᾽escola de Santos i, un any després, vaig eixir analfabet.» A Rubén l᾽inicià en la lectura i a llegir l᾽hora en les manetes d᾽un rellotge el seu pare. «A 12 anys, també aní a una escola que hi havia pel Raval. Una casa particular; estàvem assentats en caixes de La Lechera. Teníem una enciclopèdia manuscrita. Ací també, els majors havien d᾽ensenyar els més xicotets. No s᾽aprenia res. Pobresa tot. Un desastre.» Malgrat aquest pas nafrat per l᾽escola i aprenentatge a batzegades, a Rubén no li ofegaren el desig d᾽aprendre, de llegir. «En la meua època, molts joves volien saber comptabilitat i mecanografia, per a entrar en una oficina i vestir com un senyoret. Hi havia moltes oficines en aquell temps, en les fàbriques i els bancs. Jo volia estudiar coses del batxillerat: Geografia, Literatura..., no vaig poder. Per això, de seguida me n᾽eixia de les acadèmies on anava, de nit, després de treballar un muntó d᾽hores: deixí l᾽acadèmia Pareja, les classes particulars de don Ernesto..., tot era comptabilitat i mecanografia». El 1959, Rubén estigué un any en l᾽Acadèmia Municipal de Dibuix d᾽Elx, on coincidí amb Castillejos, qui, temps després, seria el seu gran amic; féu un curs per correspondència en Escuela Radio Maymo i assolí coneixements sobre muntatge de ràdios, els quals li serviren per a treballar en l᾽empresa Klarmax radio. Però de la diversitat de treballs que ha tingut Rubén, iniciats a una edat primerenca, parlarem en altra ocasió.
Bon dia d᾽aniversari, supervivent.
Vicent F. Soler Selva.
Pataes, 28 de febrer de 2020
RUBÉN SEMPERE (continuació)
Una vida, en aparença senzilla, quan es conta resumida ens pot semblar una exageració. Rubén Sempere nasqué fa tres quarts de segle a El Trinquet –«era tot camp aleshores», s᾽apressa a recordar–, que és com dir a la frontera indefinida entre el raval de Santa Teresa i El Pla. El pare, Antoni, i la mare, Gertrudis, tingueren una vida nòmada entre Elx i Orà i, per això, dos fills nasqueren ací: Ismael (1925) i Rubén, i dues germanes: Aurora (1929) i Llibertat (1932), a la ciutat d᾽Algèria. «Ma mare, bronquítica, tornà a Elx abans que mon pare, no li provava l᾽oratge algerià. El 1936, en un dels viatges de
mon pare a la península, es troba que, a causa de la guerra civil, li tanquen la frontera espanyola i ja no pot tornar a Orà. No hi viatjaria mai més.» El pare de Rubén triava, sempre que fóra possible, l᾽autonomia en el treball, «no volia estar lligat a res»; i sabia llegir i escriure, «cosa rara en una persona que havia nascut ací el 1902». A Orà, Antoni elaborava espardenyes en un banc al carrer (veure foto), «feia una espardenya especial, per als àrabs. Aquests esgarraven les normals perquè, d᾽anar descalços pels bancals tenien els dits escampats –Rubén mostra el palmell de la mà obert i els dits molt
separats, com si foren les varetes d᾽un ventall desplegat–. Després de la verema, els àrabs tenien diners i compraven espardenyes..., en particular a mon pare perquè, a més, havia aprés l᾽àrab, de l᾽amic Alí. Per cert, aquest ja li parlava de tirar els francesos d᾽Algèria.»
Com que a Elx no tenien casa, els acollí una tia. Aquesta posseïa un casalot al raval de Sant Joan, carrer Aurora, «la casa tenia un corral on tancaven un ramat de cabres, un pati amb figueres i dues habitacions, en una estava la família de ma tia i en l᾽altra hi dormíem tots nosaltres, els sis». Antoni llegia cartes i n᾽escrivia –les respostes– als veïns analfabets. Rubén, de ben jove, entrà a treballar en una fusteria, «la de Jaumico, estava en el carrer Forn Fondo. Supose que perquè era d᾽esquerres, com mon pare, perquè de xiquets no en volia». És un dels seus primers treballs on el portà el pare,
«ajudava a estibar els taulons en la serra, agranava el taller, portava la borumballa al forn..., coses així.» Treballà també en una fàbrica de motos i màquines de cosir, on l᾽aplicaven, entre altres faenes poc edificants, a endreçar claus a martellades. Quan Rubén es queixava a la mare per aquests treballs tediosos o que no podia amb el pesat carro de la fàbrica que havia d᾽arrossegar, sempre obtenia la mateixa resposta: «què anem a fer, xiquet?!». Rubén passà per un taller de ràdio, «un d᾽electricitat de mala mort»... Però d᾽on guarda un bon record és de l᾽empresa Coves España: «Hi vaig estar
més de trenta anys fent motlles..., això m᾽agradava. Era més creatiu, artesanal. Els fills no saberen gestionar l᾽empresa i quan el pare faltà, a l᾽any tancaren.» Hi ha persones de les quals, sense arribar a entendre per què, vols saber. Potser simplement perquè de la interacció amb elles, has deduït que són bons veïns, solidaris, en fi, bones persones; i perquè d᾽elles pots conéixer un altre vessant de l᾽ésser humà. Aquestes persones no tenen biògrafs, ni les corporacions locals els dedicaran a la seua memòria cap espai públic, i tot perquè, dins la seua singularitat, són persones normals. Però, no t᾽enganyes, fan ciutat com el que més. Les trobes participant activament en una associació de solidaritat amb..., en el cineclub..., en el grup ecologista..., en el casal..., en l᾽associació cultural... En fi, compromeses amb la societat on viuen. Qui no les coneix de prop no les percep perquè són silencioses. A aquesta tribu pertany Rubén Sempere. Per a viatjar al passat podem utilitzar la documentació dels arxius, la literatura, la imatge, la memòria –amb els seus paranys–, etc. Però, també podem fer servir el testimoni oral a manera de sonda per a afonar-nos en la història més o menys recent. Si a l᾽entrevistat li agrada parlar pels descosits, com és el cas..., et quedes sense paraules. Els compromisos polítics, les aficions, i altres herbes donen per a continuar parlant. Però, ho deixem ací.
Vicent F. Soler Selva
Algorós, 18 de juny (fase 3) de 2020
