Martí Casanova, Joan Carles

MARTÍ I CASANOVA, Joan Carles (Marsella, 17-IX-1958). Va néixer a Marsella el 17 de setembre de 1958 de pare d’Elx i mare d’Oriola, dintre d’una família profundament arrelada a Elx i a les comarques més meridionals del sud del País Valencià. Son pare,  Francesc Miquel Martí Osona va nàixer a la baixada del Gall, a la Teulera, el Raval, el 29 d’octubre de 1928.  Sa mare, Rosario Casanova Gilabert (Arneva, Oriola, 18.12.1926) es va traslladar a Elx l’any 1941. L’avi patern, José Antonio Casanova Martínez (La Campaneta, Oriola, 1896) va estar empresonat a Alacant –per la repressió franquista- i es va establir a Elx en no poder tornar a Oriola. Els seus pares es van casar a l’Església del Sagrat Cor de Jesús l’any 1952. Els tres germans més grans (Rosario Concepción (1948), Gloria (1952) i José Luis (1955) van nàixer a Elx mentre els tres més petits (Joan-Carles (1958), Rebecca (1960) i Antoinette (1963) van nàixer a Marsella (Provença) a l’emigració. Joan-Carles va viure a Occitània fins als 9 anys i va residir 5 anys a Fairfield, Sydney, Australia fins a la tornada familiar a Elx, el Nadal de 1972. 

És llicenciat en traducció i interpretació (especialitat en anglès i francès amb castellà i català) per la Universitat d’Alacant  i és diplomat universitari en turisme per la Escuela Oficial de Turismo de Madrid (Delegació de Múrcia). Més enllà de parlar català, anglès, francès i castellà té estudis oficials d’occità, italià, portuguès i alemany. Fou cap d’exportació en la indústria del calçat i cap de promoció turística de l’Ajuntament d’Elx (1986-2007);  i ara fa feina com a cap del Servei de Turisme de l’Ajuntament de Guardamar (del 2007 ençà).   És considerat una autoritat dintre el sector turístic valencià, i ha escrit i donat conferències sobre aquesta matèria. L’any 2013, va ser un dels tres finalistes del Ir PREMI MARTÍ GASULL de la Plataforma per la Llengua de Barcelona. És un activista per la llengua convençut i perseverant en un dels indrets on la presència del català ha estat més amenaçada per la forta immigració de la segona meitat del segle XX, la poca protecció política i per esdevenir un dels territoris de “frontera” més vulnerables. Va aprendre a llegir i escriure valencià el 1973, als 15 anys, després de descobrir “Millorem el llenguatge”, d’Enric Valor, en una llibreria d’Elx alhora que llegia “Nosaltres, els valencians”  de Joan Fuster i “La llengua dels valencians” de Manuel Sanchis Guarner. És un gran defensor de la unitat de la llengua catalana: des del seu valencià d’Elx familiar del qual és un dels millors especialistes dialectals. L’any 1976 va formar part del Consell Popular de Cultura Catalana d’Elx i començà a publicar en català aquell any a la premsa local i provincial.  S’enorgulleix d’haver estat deixeble d’Antoni Bru i Gómez, advocat i intel·lectual catalanista elxà mort el 1981 i de Josep Maraldés Ibarra (Elx 1941-2008) –mestre de mestres–, els quals van impartir el primer curs de català al sud del País Valencià, l’any 1969, arran del centenari de la mort de Pompeu Fabra: classes que foren prohibides una vegada començades. Joan-Carles Martí i Casanova va ser el primer elxà a normalitzar el seu nom oficial en català quan es va publicar la nova legislació el 1977. Amb només dinou anys (1977) va ser un dels quatre professors de català de la 1a Campanya Carles Salvador, d’Acció Cultural del País Valencià, a Elx, en classes nocturnes per a adults, fins al 1984.

És casat amb Maria Lídia Martínez i Vicente (la Baia, Camp d’Elx, 1961). És pare de dos fills: Guillem Antoni nascut el 1988 i  Maria Beatriu el 1989. Ha estat molt actiu, des de la primera campanya de l’inici dels 1980, en la introducció de les línies d’immersió lingüística a Elx, el Baix Vinalopó, el Vinalopó Mitjà i Guardamar. L’any 1981 va aconseguir que Elx fos –juntament amb la ciutat de València– un dels dos municipis que incloguessin la pregunta sobre el coneixement de la llengua en les estadístiques oficials (l’any 1981 un 32% coneixia el català mentre l’any 2001, havia pujar a un 40% amb un 88% de comprensió). L’any 1979 va co-organitzar el Primer Encontre de Poesia Catalana a Elx amb presència d’intel·lectuals, poetes i artistes d’anomenada de tots els Països Catalans encapçalats per Joan Fuster. Aquests encontres van durar fins a 1983 amb l’ajut de l’Associació d’Escriptors de Llengua Catalana i d’Acció Cultural del País Valencià. Des de la transició ha estat implicat en manifestacions i actes –culturals i polítics– a favor del català.  Ha publicat poemes en publicacions diverses. Va ser membre fundador de la Unitat del Poble Valencià (UPV). L’any 2000 va encapçalar la llista al Senat, per la província d’Alacant, del Bloc Nacionalista Valencià. A mitjan dels 1980 va ser un dels principals promotors, des d’Elx, de la gran manifestació pel català a la ciutat d’Alacant: «Alacant, sí a la nostra llengua», perquè es pretenia, des de sectors alacantins, que passés a ser considerada «zona de predomini lingüístic castellà”. Ha estat durant 15 anys president fundacional i promotor destacat de l’Associació Cívica per la Llengua El Tempir d’Elx (1993-2008), eina fonamental en la normalització del català al sud del territori. El Tempir d'Elx ha incidit de manera decisiva en l’ensenyament i l’ús social del català a Elx i al Vinalopó amb un seguiment exhaustiu de la política lingüística, presentacions de llibres, comunicats i cartes a la premsa, conferències, organitzacions de jornades culturals, integració lingüística dels immigrants, etc. L’any 1997 El Tempir va acollir les “Jornades Filològiques de l’Institut d’Estudis Catalans a Elx i Sant Vicent” i l’any 2008 les “Jornades Filològiques de l’Institut d’Estudis Catalans” a Guardamar i Novelda de la mà de la l’Associació Cultural La Gola de Guardamar, del consell directiu de la qual Joan-Carles Martí ha format part. A més, fou el director de la revista El Tempir sobre llengua des del punt de vista sociolingüístic, històric, dialectològic, literari i d’activisme lingüístic al llarg de 23 números entre 1994 i 2004. Joan-Carles Martí ha desenvolupat una tasca intensa de presentació de novel·listes i poetes, de tots el territori de llengua catalana, tant a Elx com a Guardamar i altres poblacions veïnes. Una altra vessant de la seva activitat ha estat l’ajut a filòlegs professionals en els seus estudis sobre els parlars catalans de la frontera sud i està considerat una gran autoritat en aquesta matèria. Va ser cofundador de la llista electrònica Migjorn de lingüistes i és membre del seu consell directiu des de l’any 2001 i un dels membres més actius. És membre també del consell assessor de la revista “Llengua Nacional” a Barcelona i fou membre del “Consell Assessor del Setmanari El Punt al País Valencià”.

Va ser el primer afiliat d’Acció Cultural del País Valencià, a Elx, a mitjan anys 70 i va influir, decisivament, en la creació del Casal Jaume I d’Elx, l’any 1998, que mena una activitat admirable al sud del País Valencià. L’any 2009 va rebre el Premi Jaume I del Casal d’Elx per la seva trajectòria cívica a tot l’extrem sud del País Valencià. Ha publicat nombrosos articles sobre llengua, sociolingüística i activisme lingüístic en premsa i en revistes especialitzades. Va ser president fundacional de la Federació d’Organitzacions de Llengua Catalana (FOLC), amb seu a Tortosa, entre els anys 2005-2007. Ha  acollit, al llarg de més de 35 anys, milers de catalanoparlants –des del Rosselló, la Franja de Ponent, Catalunya, les Balears o el País Valencià– desplaçats a Elx i Guardamar. Ha fet de cicerone i ha fet nombroses guies turístiques altruistes, especialment del Baix Segura, Baix Vinalopó, Valls del Vinalopó i l’Alacantí. Una altra vessant de la seva activitat ha estat la seva vinculació i agermanament intens amb Occitània i l’occitanisme. Va organitzar jornades de llengües occitana i catalana a Elx, a la darreria dels anys 90 i ha participat i mantingut el contacte al llarg dels anys amb intercanvis sovintejats, especialment entre Elx i Tolosa de Llenguadoc, ciutats que es van agermanar a la primeria dels anys 80. Entre els llibres publicats destaquem: La transmissió de la llengua catalana al País Valencià: anàlisi dels censos lingüístics de 1986 a 2001 (El Tempir, Elx, 2003); L’ús interpersonal del català entre el professorat d’Elx-Vinalopó i de l’Alacantí el curs 2008-2009 (Rambla del Vinalopó, I, El Tempir, 2010) , el llibre d’articles d’assaig “Des del Rovellet de l’ou d’Elx”, (Editorial Voliana, Argentona, 2011. L’any 2013 va publicar la novel·la “Els  països del tallamar”(Documenta Balear Edicions, Palma, Mallorca) que va tenir un  èxit notable en el món literari més especialitzat. Va obtenir el IV Premi Mitrofan, dirigit pel novel·lista Joan-Daniel Bezsonoff, de Perpinyà, a la millor novel·la en llengua catalana de l’any 2013.  Va estar antologat a Entranyes per l’Augur: jove poesia catalana del Baix Vinalopó (UNED d’Elx, (1979) prologada pel poeta mallorquí Josep-Maria Llompart i a Brossa Nova, poesia valenciana dels 80 (Universitat de València, 1980) coordinada per Jaume Pérez Montaner, entre altres. Va guanyar el Ciutat de Monòver de narrativa curta (1983) i el vila de Sant Joan de Poesia (1984).  Joan-Carles Martí i Casanova ha estat definit com una de les ments més preclares de la frontera sud dels Països Catalans i com un clar exponent de la reivindicació de la unitat de la llengua i d’un model estàndard que assumeix sense complexos fórmules lingüístiques de qualsevol racó del territori.